Poesia Valenciana Contemporània (segles XX-XXI)

Lluís Alpera: «L'home del teu país»

2011-11-26T21:05:00.001+01:00

LLUÍS ALPERA

(València, l'Horta, 1938)

L'HOME DEL TEU PAÍS

I aquest home, amb ulls ennegrits,

de valencià en terra estranya,

somiarà la seua tornada

amb peus de plom i rellotge d'arena.

Haurà bellugat sovint la bola

de cristall de l'àvia Encarnació,

on va aprendre les meravelles de la neu

caient amb una fotogràfica lentitud

sobre les cases de la infància

que sempre porta a rossegons.

Baixat del camp del somni,

el veureu passejar-se pel carrer

les Barques, atansar-se al teatre Principal

i parar l'orella davant el crit del joglar.

I l'home seguirà guaitant cristalls de llibreries

on lletretes impreses ballaran noms

en la nostra llengua i mirarà de furgar

dintre els balcons, per tal de saber

si els pares continuen empentant els fills

a la suïcida fugina del vernacle.

Potser, assegut aquest home a la Glorieta,

creurà sentir de llavis d'un obrer de vila andalús

el flamenco de costum i els crits d'Al Vent, tot plegat.

I l'home, aquest valencià, aquest tu,

farà el balanç d'aquest magre menjar

i s'omplirà de febre, de coratge i de seny

«...per l'única possible

perseguida vida nostra».

Lluís Alpera, Cavalls a l'alba (Obra poètica), València, Eliseu Climent, Editor ("Poesia 3i4", 94), 1998, pàg. 173.

Joan Fuster: "Era aquest carrer"

2011-11-26T14:01:00.001+01:00

JOAN FUSTER

(Sueca, Ribera Baixa, 23 de novembre del 1922 - ibídem, 21 de juny del 1992)

ERA AQUEST CARRER

Era aquest carrer. I aquesta,
la casa, la porta viva.
Jo hi venia a acompanyar-te,
a les nits. L'ombra madura
s'esqueia rere nosaltres,
com un excés, imprevista,
conciliant son imperi
amb l'enyor que li deixàvem.
L'últim moment de mirar-nos
tenia color d'alarma,
sal i costat de pregunta:
l'últim moment de soprendre'ns
s'hi esdevenia de pressa.
Després, passaves la llinda,
t'ocultava un mur de pausa.
¿L'endemà? La prometença
l'abolia. Me n'anava
segur de tu, per la fosca,
ple de tu, entre les acàcies,
somrient-te encara, amb lluna
sobre els llavis i expertesa.
Un bleix forestal, un trànsit
d'ocelleria imprecisa,
advenia a les taulades,
El carrer, les cases ermes,
oh escenari inalterable!
Sense tu, sense mi, quina
ansietat que el declara!

Joan Fuster, Escrit per al silenci,

València, Institución Alfonso el Magnánimo, Diputación Provincial de Valencia, 1954, pàgs. 43-44

La Terra d'Enlloc: [Poesia] Joan Fuster: «Diria: consciència de mi»

2011-11-26T13:58:00.000+01:00

La Terra d'Enlloc: [Poesia] Joan Fuster: «Diria: consciència de mi»

Aaron Fakhfakhina: "Cytinus hypocistis (o De la poètica referencial)"

2011-07-13T21:45:00.000+02:00

AARON FAKHFAKHINA

(Terrateig, la Vall d'Albaida, 1987)

CYTINUS HYPOCISTIS (O DE LA POÈTICA REFERENCIAL)

«Yo no sé del sol.

Yo sé la melodía del ángel

y el sermón caliente

del último viento.»

Alejandra Pizarnik

Que no m'ho pense, no... Ni ho sé.
He repassat, paraula per paraula,
tot l'esteticisme portalós, totes les caretes:
no m'han dit res que no volguera ser dit.
Me les escolte i les encaixe a plaer
com un rimaire d'egos imbècils
i em xuple el ditet. I somric.

Si es somou la panxa,
tranquil: és que no he menjat.
Si els braços i les cames sangloten
això no és pel nerviós, sols són les paraules,
que ragen com un mal atac de trémolo.
I la “mia pensa” és una arrogància vanitosa,
una crosteta, un contrapunt que em nafra
la cadència plàcida de les oronetes
que m'omplin el cap i em piulen el teu nom.

Els teus ulls m'esfondren el no-lloc,
i ni m'ho pense: em quede mut.

Publicat a Camp de Proves, el 31 de març de 2010, per Aaron Fakhfakhina

Aaron Fakhfakhina: "De capolls i brisalls"

2011-07-13T21:39:00.000+02:00

AARON FAKHFAKHINA

(Terrateig, la Vall d'Albaida, 1987)

DE CAPOLLS I BRISALLS

«palleat omnis amans, hic est color aptus amanti»

Ovidi

«Imposta'm la pell metamòrfic!
Rebrega'm contra l'espera
l'epidermis comunera
i professa'm saber gnòstic.

Endús-te aquest color verd
que m'ompli els escrots de vida,
el cor de gana lasciva
i m'atorga el temps tot gerd».

Vols callar ja d'una, cràpula!
Has fet que m'isca una pàpula
amb els mots d'eixe discurs.

Ja fa temps que tots els purs,
per fi, omplin els fossars:
fes fora el cadars de març!

Publicat a Camp de Proves per Aaron Fakhfakhina, el 27 d'abril de 2010.

Aaron Fakhfakhina: "Prurito de chochez"

2011-07-13T21:32:00.000+02:00

AARON FAKHFAKHINA

(Terrateig, la Vall d'Albaida, 1987)

PRURITO DE CHOCHEZ

Els tarongers de vora riu
haurien de ser dolços
i no ornamentals.

València mural,
València puta,
puta moral.

Fàl·lics perfums
t'engalanen un taconeig
que recorde sense gràcia,
sense envit, sense cassalla.

Et desitges una aspror de gola,
com viaranys d'argelagues,
com regust de sang de mossos,
com si tu a soletes
hagueres viscut
totes les vides que t'han besat;
com si tu, soleta,
t'hagueres desmirat
i no et trobares ja
a l'omnívor mirall
de la faràndula.

Publicat a Camp de Proves, per Aaron Fakhfakhina, el 8/11/2010

Lluís Roda: "La via del tren separava la ciutat asfaltada"

2011-07-13T11:56:00.000+02:00

LLUÍS RODA

(València, l’Horta, 1961)

És cert que fores, però a qui li interessa?
És teu només, el record.
Mira-ho bé i tira-ho, a ningú li farà cap falta...
Ni tu mateix te’n recordaves.

D’Elogi de la llibertat (Alzira, Bromera, 2001)

La via del tren separava la ciutat asfaltada. A l’altra banda, no hi havia res. Un descampat, un solar, escombraries. Enderrocs, una séquia, una claveguera. Fang i pols i pedres. Herba i camps esparsos. Entre naus i fusteries i tallers. I bars, alguns de putes. I un enorme pal o bastida elèctrica, enmig de tot allò. Un home havia sigut trobat mort penjat dels cables d’alta tensió. La propietària del bar de putes, i l’única cambrera que recorde, era una dona gran, o m’ho semblava, amb faldilla curta i botes, cabell ros o platí, amb uns pits punxeguts. Literalment, acabats en punta. A les tres de la vesprada, el bar ja era obert. L’obríem nosaltres cada vegada que passàvem, puntualment, en anar a escola. Déiem puta i pegàvem a fugir. Després ens aturàvem per veure si eixia, sempre eixia. I la véiem. A vegades hi havia algú dins. Sempre pensàvem que estava fent-ho. A vegades deixava, o restava, la porta entreoberta. I passàvem a poc a poc, una i altra vegada. Fins que la tancaven. Si anava sol, passava de llarg com si res. Era de vidre opac de colors diversos: roig, blau... Un dia tancaren el bar, i en posaren un altre, amb vidres transparents pintats. Recorde el dia que els pintaven: Bocadillos – Tapas variadas, amb una clòtxina i una gamba dibuixada. No tenia cap interés. Era al costat del carrer de Granada. Uns mesos després asfaltaren el carrer.

D’Elogi de la llibertat (Alzira, Bromera, 2001)

[Podeu escoltar la versió musicada que n’ha fet el grup Gent del desert al disc Molles (2009)]

Àngel Cano: "Les veus del dimoni"

2011-07-13T11:18:00.000+02:00

ÀNGEL CANO MATEU

(L'Olleria, la Vall d'Albaida, 1991)

Les veus del dimoni

Ens atrauen intensament,
viuen dels nostres somnis,
de fer-los malson.

Recordes aquella nit,
quan vam deixar de ser Eva i Adam
per ser tu i jo, nosaltres?
Recordes aquells passejos estellesians,
sols, sota el cel de què em volies allunyar
interessadament?
Ara has deixat de ser àngel,
t'has enrogit, t'has infernat.
A cas no portes el trident malèvol?

"Desert d'amics",
que un altre Jordi cantava.
Aïllat, sol, trist i desemparat.
Com tu ho anhelaves.
Te n'has anat somrient,
mostrant-me un ull tancat.
T'has soterrat enèrgicament;
què té el teu nou Sant,
que a mi Déu no m'haja dat?

Però no tinc por, no,
ara ja no.
Puc lluitar contra el teu exèrcit
de lladres sentimentals,
de mercenaris frívols.
Em convertires en no-res,
i així com l'ocell de foc,
he reviscolat, he revifat.
I m'has fet nàixer.

Aprecie cada materialisme
i cada hora que corre
en l'imparable rellotge del temps.
M'has fet aprendre a valorar
les banalitats vitals.
Si plore, és d'alegria.
Si bote, d'il·lusió.
Em respecte i em respecten,
i tu, què tens?

Sé que algun dia t'adonaràs
de la teua metamorfosi,
de la teua conversió
en l'ésser maligne que t'has fet.
O potser no.
Potser seguisques amb les ungles
llargues, negres i afilades.
Amb aquell poder fictici que dius tindre
per moure el món al teu parer.

Però et quedaràs on ja estàs,
al pou, a la superficialitat més amarga.
Mentre jo trobe una criatura més dolcíssima,
un jo que em lleve la son amb besos.
M'abrace sense parar la mà
i em mire amb un afecte julietista.
Que em remoga la panxa i
que em faça somiar despert.
Ella serà ella, però formarem un tot.

I aleshores no creuré en sants,
ni en bíblics fantasmes.
Confiaré en les persones,
en l'amor i en l'altruisme.
I ho faré des del primer moment.
Passaré estones als núvols,
als seus núvols.
I em taparé les orelles quan el vent
porte amb ell les veus del dimoni.

Joan F. Bolufer: "Ai, amor..."

2011-07-08T16:16:00.000+02:00

JOAN F. BOLUFER

(Cullera, la Ribera Baixa, 1964)

Ai, amor, si et trobava i no fores miratge de l'ànsia,
et promet, tan cert com et bese, que seré forma i no paraula,
que com el fang de l'escultor canvia segons desig, anhel o tristesa,
canviaré jo estimant-te, ja suau, ja fort, bellíssim com la rosa.

Recital: Nocturn Imperi (1985).
Veu: Joan F. Bolufer.

Francesc Garcia Donet: "Xarol"

2011-07-06T19:46:00.000+02:00

FRANCESC GARCIA DONET

(Cullera, la Ribera Baixa, 1962)

XAROL

"Let be finale of seem
The only emperor is the emperor of ice-cream".

Wallace Stevens

El barret de palla: maniquí,
de tant lluny vingut per a la festa.
Ninos automàtics
s'amaren de pluja de neon,
somnis de xarol i dry martini.
La llengua morta que penjarà
i a la fi ha obert la boca.
Fes-li l'amor de l'escorpí;
s'aixeca de colp, dibuixa,
dibuixa mans, anells, rígids espera.
AH, GRAN RIALLA DEL LLOP SINCER!,
corall diví que fereix, penetra.

El bastó d'ivori: faune,
degenerat que es beu el temps en veire de plata.
Rius de tomata farcits de sal
baixen la lluenta pista d'alumini,
matins de pols i sopa campbell.
Ni tan sols el suau suïcidi
d'un company a l'altra cambra.
Furteu l'aurora en el semen;
trencament de llum, mossegues,
mossegues la meva pell, omnis sapientia,
QUÈ S'HA FET DE TOTA EIXA ELEGÀNCIA?,
falcons borratxos trauen el te de menta.

Recital: Nocturn Imperi (1985).
Veu: Francesc Garcia Donet.
Música: Patti Smith. Glòria. Arista. Ariola-Eurodisc, SA, i-201112, Barcelona, 1983.

Francesc Garcia Donet: "Intermezzo"

2011-07-05T22:35:00.000+02:00

FRANCESC GARCIA DONET

(Cullera, la Ribera Baixa, 1962)

INTERMEZZO

I el Rei Enfollit preguntà al Senyor d'Alvèrnia:

"Ja arriba el Missatger del País de l'Ombra
amb l'anunci del proper combat?".

Els falcons es deixaven caure sobre la primavera.

Recital: Nocturn Imperi (1985).
Veus: Francesc Garcia Donet i Salvador Jàfer.
Música: silenci.

Joan F. Bolufer: "Els vents em cridaren"

2011-07-05T22:24:00.000+02:00

JOAN F. BOLUFER

(Cullera, la Ribera Baixa, 1964)

ELS VENTS EM CRIDAREN

Els vents em cridaren des de la llunyana terra de l'origen.

Ja sent el fred amigable acaronar-me l'ànima,
el gust de la renaixença en els llavis amargs,
les mans creadores que comencen a dibuixar
nous tatuatges d'amor en l'aire.

Sóc fill de la Tardor,
cavaller enamorat de Venus,
germà de les fulles caigudes.
El sol em donà la força dels sentiments.

Fou l'any seixanta-quatre,
a l'hospital, ma mare plorava
entre les suors del part.
Al carrer ens esperava la Tardor,
al cel, Venus.

Recordes, mare, recordes aquell instant,
quan tots dos deixàrem d'ésser un
i fou el meu origen, i el primer sentiment d'amor?
I la Tardor que s'uní amb nosaltres,
i em donà un destí, i un color,
i unes llàgrimes febles,
fetes d'aire i d'escuma?

Passaren segles, generacions, mirades,
sorolls eterns.

Després, una llarga espera
en un desert que no coneixia,
en una casa que no era la nostra.
(Tan sols recorde l'àvia.)

Ara els vents em criden de nou
i els meus ulls tremolen amb la inseguretat d'aquell dia.

De nou veig aquell infant que tenia por dels passadissos.
I ja no puc plorar llàgrimes de vent suau;
si ara plorava, seria amb la força de l'huracà.

Venus em batejà sota el signe de Libra,
amb l'esperit del Drac
m'ensenyà el plaer de la melangia,
amb colors blaus i ocres
em modulà l'ànima,
així em pintà el verd dels pins als ulls.

Des d'aleshores em contorba la bellesa,
i camine errant per la terra,
errant de cos en cos i no et trobe.

Quan crec que ja ets meua
veig que només ets una abstracció mil·lenària,
esmorteïda en una pell de falsos colors,
irradiant perfums fugaços.

A fora, al carrer, el vespre cau sobre les parpelles,
s'escorre pels llagrimals com el suc d'una magrana,
recorre incansable, s'esmuny pel blau
d'aquesta mar tan nostra.

A l'horitzó, el vespre ha parit el roig de la taronja.

I ja hem perdut tant de l'estimar
que tenim por fins de les paraules antigues.

Els anys t'han deixat
tatuatges en la pell,
però has perdut les claus,
i les portes, mare, les portes
també s'obren a colps,
a colps d'ànima, a colps d'estimar.

Teixint i desteixint he perdut el fil del temps,
i ja s'apropa la Primavera.

En els carrers ha quedat el perfum,
l'amor dels segles,
les llàgrimes de taronja.

I tot perdura en el misteri dels sentiments.

Recital: Nocturn Imperi (1985).
Veu: Joan F. Bolufer.

Joan Navarro: "La paraula no és l'ésser, però és."

2011-07-05T15:58:00.001+02:00

JOAN NAVARRO

(Oliva, la Safor, 1951)

La paraula no és l'ésser, però és. El riu no parla, però té veu. La mar no és d'aigua, però ens renta. El discurs no és la imatge del cigne al mirall, és el mirall, la boira, el crit que s'ofega dins els canyars, clapoteig d'auxili, una mà, un cos que esdevé barca, àpat de llambrígols, els ulls que ens guaiten rera els cortinatges de brossa. És l'espai del truà, caixa de déu.

Te n'has tornat a la ciutat torrejada, la dels tendals als pòrtics, la que no coneix la mar, ni els vaixells, ni els molls.

Te n'has anat i has deixat la ciutat buida de corsaris.

Heu sentit la veu dels avencs? La veu dels til·lers?

Ah, sou vosaltres i no ells els qui parlen; la nit no parla, ni els barrancs, ni les aus, ni tan sols la paraula parla.

Ja ho diu el llibre sagrat: Per què preguntes pel meu nom si és secret? Els homes blaus del desert no coneixen el nom d'Al·là, perquè és secret. Ningú no coneix el seu propi nom.

Publicació: Homenatge a Picasso, València, 1984.

Salvador Jàfer: Diamant a dos veus

2011-07-05T13:31:00.000+02:00

SALVADOR JÀFER

(El Ràfol de Salem, la Vall d'Albaida, 1954)

DIAMANT A DOS VEUS

Per a Quico Bellveser

PRIMERA VEU

El meu nom és Silenci
El teu nom és Perill
El meu nom és Diamant
El teu nom és Espectre
El meu nom és el Lívid
El meu nom és Safir
El teu nom és el Lladre
El meu nom és Fortuna
El teu nom és Ningú
El meu nom, Salvador
El meu nom és Misteri
El teu nom, Solitud
El meu nom és l'Instant
El teu nom, Sense Mi
El meu llavi t'invoca
La teua veu m'escriu
El meu record t'enyora
La teua mà em percaça
El meu cos et dibuixa
El teu nom és Bellveure

SEGONA VEU

El teu nom és Silenci
El meu nom és Perill
El teu nom és Platí
El meu nom és Espectre
El teu nom és el Lúcid
El meu nom, Ambre Gris
El teu nom, el Botxí
El meu, Fill de la Lluna
El teu nom és Ningú
El meu nom és Bellveure
El teu nom és Misteri
El meu nom, Solitud
El teu nom és l'Instant
El meu nom, Sense Tu
El teu llavi m'invoca
El meua veu t'escriu
El teu record m'enyora
El meua mà et percaça
El teu cos em dibuixa
El meu nom, Diamant.

Recital: Nocturn Imperi (1985).
Veus: Salvador Jàfer i Joan F. Bolufer.
Música: silenci.

Joan F. Bolufer: "Mikhaïl"

2011-07-05T13:09:00.000+02:00

JOAN F. BOLUFER

(Cullera, la Ribera Baixa, 1964)

...hi vaig anar, en la nit il·luminada.

I vaig beure verins poderosos,

com els que beuen els valents del goig.

K. Kavafis

Mikhaïl, quants anys que estem junts!

Ens trobàrem un dia, quan encara no sabíem, quan encara no véiem, quan encara no sentíem. I ara, Mikhaïl, ara què som? Colors, instants, sobres per als gossos. Ja veus, tants anys junts i encara no sé què ets. Si terra, país o boira passatgera. I així va passant el temps entre melodies de Mahler i seguesc sent esclau i, tanmateix, guanyador, quan em vences en els instants del goig.

Quan ve la nit i, amb ella, el poder que t'és propi, sent com la teua ombra em posseeix, unes vegades dolçament com el so del violí, esgarrant apassionadament, tendrament, la pell, amb les teues ungles tan perfectes, tan belles.

Senyor de la Nit, tens el poder de transformar escenaris, de gaudir amb els ulls les línies perfectes, d'abstraure els colors en formes, i aquests en cossos bellíssims, de transformar la paraula en silenci, i el silenci en art.

Mikhaïl, tens les ungles belles i ben tallades, com el diamant i la maragda, però, tanmateix, afilades, com el llamp i la hiena, i, així, també saps arrossegar-te per la penombra, a l'aguait de la presa en què deixaràs el verí que et plena.

Mikhaïl, desig. Mikhaïl, nostàlgia. Sensibilitat i merda, sang i gel.
Potser res ja no importa, potser et traïren, ja fa segles.

Però, Mikhaïl, què serà del teu cos, quan el temps s'emporte tot el fluid de l'amor que en tu resta? Què serà de la teua pell, costra malaltissa, o perla brillant?

Ai, Mikhaïl, quin silenci restarà sobre les pedres?

Recital: Nocturn Imperi (1985).
Veu: Joan F. Bolufer.
Música: Tangerine Dream. Stratosfear. Ariola-Eurodis SA. S28146-I. Barcelona, 1981.

Rafael Reig: "Amant, germà, odiat pel clar seny"

2011-07-05T12:48:00.000+02:00

RAFAEL REIG

(Oliva 1957-1982)

Amant, germà, odiat pel clar seny
i amat pel tèrbol sentiment,
t'he vençut i em sap greu... t'he perdut.

El coneixement és una arma de doble tall
que en moments determinats es rebel·la
contra el puny controlador
que esdevé controlat i intranquil alhora.

L'esclat és imminent.
Guanyador del combat, em sent ferit
de mort, perquè el meu pròxim
enemic és l'olor del cigarret cremat
per desídia, i la copa, que, badada,
resta avorrida amb un fulgor
agressivament indiferent.

Retornar al passat ressonaria foll
a una persona en el front de la qual
es reflecteix l'albada, però...
i si dintre del front de l'adolescent
hi ha un cancerber que impedeix
al sol prendre vol, i sols dóna
lloc a la tenebra?

Per això em tem que, guanyant, he perdut.

Recital: Nocturn Imperi (1985).
Veu: Joan F. Bolufer.
Música: Francesc M. Falcó.

Antoni Albalat: «Sonet sense mots»

2010-10-04T08:23:00.000+02:00

ANTONI ALBALAT SALANOVA

‎(Castelló de la Plana, la Plana Alta, 1961)‎

Antoni Albalat: «Llibre de capçalera»

2010-10-04T08:20:00.000+02:00

ANTONI ALBALAT SALANOVA

‎(Castelló de la Plana, la Plana Alta, 1961)‎

LLIBRE DE CAPÇALERA

Antoni Albalat: «La ploma de vidre»

2010-10-03T20:06:00.001+02:00

ANTONI ALBALAT SALANOVA

‎(Castelló de la Plana, la Plana Alta, 1961)‎

‎
LA PLOMA DE VIDRE
‎

He trepitjat el silenci mineral enmig dels camps sembrats d’angoixa i sospirs. Els ‎ocells, en fugir espaordits, deixaren caure aquesta ploma de vidre amb la qual puc ‎alentir la marxa de la clepsidra. La sorra té la clau de tant infinitud.

‎De La ploma de vidre, Benicull de Xúquer: 7 i Mig, 1998.

Antoni Albalat: «Blade Runner»

2010-10-03T20:03:00.000+02:00

ANTONI ALBALAT SALANOVA

‎(Castelló de la Plana, la Plana Alta, 1961)‎

BLADE RUNNER

La noia rossa que seu al fons del taulell no copsa el desig de la teua mirada. No esperes, ‎doncs, cap contrarèplica. Els replicants no saben que ho són. No repliques, tu tampoc ‎no tens gens clar si ets un replicant.

En aquest cas, hauré de disparar-te. La noia rossa que seu al fons del taulell m’ha ‎descobert i fuig; els meus trets són molt més ràpids.

‎
‎De L'herència dels hidroavions, València: Germania, 1995.

Antoni Albalat : «Poema amb fórmula»

2010-10-03T19:52:00.000+02:00

ANTONI ALBALAT SALANOVA

‎(Castelló de la Plana, la Plana Alta, 1961)‎

POEMA AMB FÓRMULA

Aquest micropoema me’l van explicar: Això era un pagès que va carregar el matxo. ‎Tant va carregar la pobra bèstia que el van reconvenir. Tros d’ase, animal, ruc! Que no ‎ho veus, que el rebentaràs si el carregues d’aquesta manera? Total que el pagès va ‎treure una certa part de la càrrega (un matemàtic o una matemàtica dirien que va ‎treure una porció (x) del total (T) de la càrrega (c) del matxo (M) i el pagès seria (P). ‎Una vegada va treure (x) de (T) de (M), va tornar a muntar l’animal (M), i es va ‎carregar ell mateix (x) (la càrrega descarregada), arrià el matxo (M) i com que la (x) la ‎duia a sobre (P), el matxo anava més lleuger. De la qual cosa, vaig acabar deduint que ‎les matemàtiques, realment, són una ciència exacta on l’ordre dels factors no altera el ‎producte. Així, tenim que M +[(T-x) + P] = M + (T-x) + (P + x). Arri!!!!

‎
‎De Tractat del Caos, Premi Festa d'Elx, València: Eliseu Climent, editor, 2004.‎

Francesc Almela i Vives: «Tardor»

2010-09-25T12:34:00.001+02:00

FRANCESC ALMELA I VIVES

‎(Vinaròs, el Baix Maestrat, 1903 — València, 1967)‎

TARDOR

Quan ve, amb aire de pàmpols, la tardor
devallant des del cim fins a la foia,‎
esclata al món i a l’esperit la joia,‎
i es desfà com un núvol la tristor.‎

L’home somriu mirant amb serenor
la joventut, pretèrita monjoia:‎
sap que la punxa rau dins de la toia
i que a vora de l’odi va l’amor.‎

Riu la mar amb l’escuma resalada
que promou i remou la garbinada
amb l’elàstica ajuda dels dofins.‎

I en les hortes – aurífic el fullatge –‎
mil magranes es riuen amb coratge,‎
la boca oberta plena de robins.‎

De Les taronges amargues, Barcelona: Editorial Barcino, 1955, pàgs. 28-29.‎

‎‎

Salvador Jàfer: «Dames de l'autumne»

2010-09-21T11:09:00.000+02:00

SALVADOR JÀFER

(El Ràfol de Salem, la Vall d'Albaida, 1954)

DAMES DE L'AUTUMNE

Lleugeres passen les dames de l'autumne.
Llums de novembre titil·len en les nits,
llums de silenci bravegen en la fosca.

Dolceses vegetals que un hom pot somiar,
un plaer d'aus errants interminable.
Visions submarines descriuen llunyedats.

La llum en els seus ulls difumina penombres.
Les dames de l'autumne han confiscat la llum.

De Navegant obscur, València: Gregal Llibres, 1987, p. 86.

Microtransparències

Francesc Almela i Vives: «La gàrgola»

2010-09-20T17:54:00.002+02:00

FRANCESC ALMELA I VIVES

‎(Vinaròs, el Baix Maestrat, 1903 — València, 1967)‎

LA GÀRGOLA

La gàrgola!... Fa segles
un francmaçó francés
‎—molt seny i poques regles—‎
la va deixar com és,‎
amb una faç humana,‎
amb cos i apèndix d’animal,‎
guaitant la urbs llavores jovençana
a cavall de la torre catedral,‎
voltada de llum clara,‎
voltada d’aire pur,‎
a prop de l’ocellada que s’esvara,‎
quiti de manament, lliure de fur...‎

I veu arran de terra
l’home que per haver fet un homei
en lluites de la guerra
creu tindre dins del ventre tot un rei;‎
l’home que per comprar a pes de coure
regines de l’espart o del sabó
sent lloar, com qui sent ritme de ploure,‎
les gestes d’Apol·ló;‎
l’home que per la gràcia de fer caure
el pes de sa botiga amb toc dels dits,‎
es creu amb dret d’atraure
darrere seu les masses i els partits;‎
l’home que pel nomenament de catedràtic
dóna tostemps lliçó
amb les maneres d’un pollí antipàtic
que volguera emular a Salomó;‎
l’home que capta almoina amb mà de cera
i amb veu que fa plorar
empès per la fal·lera
de conquerir el vi sens treballar;‎
l’home que per pintar llenços i llenços‎
amb una platja, un tros de camp o un riu
o bé amb quatre xumenços,‎
del Gènesi se’n riu;‎
l’home que per portar candela o ciri,‎
amb el cor brut, en una processó,‎
creu posseir els mèrits del martiri
per al cèlic, suprem escalafó;‎
l’home que per emprar tan sols l’usura
del deu i mig per cent,‎
entén, jura i perjura
que els bandolers de pas són mala gent;‎
l’home gris, prototípic, ordinari,‎
tot ell vulgaritat,‎
el component fonamental, primari
de la incommensurable humanitat...‎

‎¡Oh, gàrgola que té faç de persona
amb cos i apèndix d’animal,‎
guaitant la urbs vellarda i carrinclona
a cavall de la torre catedral,‎
voltada de llum clara,‎
voltada d’aire pur,‎
a prop de l’ocellada que s’esvara,‎
quiti de manament, lliure de fur!...‎
I veu arran de terra
els hòmens petitons:‎
el cos, una desferra
i l’esperit, un baf d’oli i cigrons.‎
És per això que creua una ganyota
son rostre aturmentat.‎
I és per això mateix que fa amb la pota
un gest de fàstic ple d’obscenitat.‎

De L’espill a trossos. Primera edició: València: L’Estel, 1928. Segona edició: València: ‎Eliseu Climent, editor, 1982. Pròleg de Joan Fuster, p. 71-73.‎

Enciclopèdia Catalana: Francesc Almela i Vives

Pep Alfonso: «Xarxa»

2010-09-20T16:26:00.000+02:00

PEP ALFONSO

(Ontinyent, la Vall d'Albaida, 1969)

Xarxa

Una connexió de lliure elecció
elèctrica per a més intro.‎
Per a poder obrir la finestra
dos clics, de bona educació,‎
tot és qüestió d’infraestructura.‎
Connectar-se a la xarxa, per a més in,‎
és per sistema operatiu i tolerant.‎
Per què arrova punt, o com és?‎
Per arribar el teu correu arreu del món?‎
Navegar amb impulsos i res més,‎
tindre un desig virtual de comunicació
viatjant i fent amics electrònicament
sense contacte, però amb tacte.‎

De Diccionari envers la paraula, primera revisió: 23 de desembre de 2005, poema inèdit.‎

Pep Alfonso: «Amic»

2010-09-20T16:21:00.000+02:00

PEP ALFONSO

(Ontinyent, la Vall d'Albaida, 1969)

Amic

El meu amic no els trobaria sentit a aquestes paraules. Perquè tot allò que no dóna una ‎solució explícita a les malalties que pateix el món no és un bon diagnòstic per a un ‎metge. El meu amic no és metge; per tant, el sentit de les paraules no té res a veure ‎amb les malalties del món, sols la irresponsabilitat de no ser metge de mons té ‎conseqüències directes sobre aquesta situació. Per tant, el meu amic no els trobaria ‎sentit a aquestes paraules.‎

De Diccionari envers la paraula, primera revisió: 23 de desembre de 2005, poema inèdit.‎

Joan F. Bolufer: ‎«Bàsic»‎

2010-09-16T17:50:00.001+02:00

JOAN F. BOLUFER

(Cullera, la Ribera Baixa, 1964)

Bàsic

Bàsicament proveesc el meu cos dels aliments necessaris.
La meua ment, de paraules amanides d’ací i d’allà
i el meu cor, de records i il·lusions més o menys factibles.
A la meua edat bàsicament sóc això, absurd.
Com les ones que cerquen instintivament abraçar la platja
i un cop i un altre acaben eixugant-se en la sorra.
Inconscients de si és el seu desig qui les mou
o l’atzarós vent qui les espenta

Del poemari inèdit Barcarola.

Blog de l'autor: http://joanvlc.blogspot.com/

Joan F. Bolufer: ‎«Seràs»‎

2010-09-16T17:40:00.000+02:00

JOAN F. BOLUFER

(Cullera, la Ribera Baixa, 1964)

Seràs

Seràs l’esguard de l’alba tan fugaç que a penes pot créixer.
Seràs per sempre bell en un temps que no és teu perquè només a mi em pertany
Seràs cabell acaronat en la distància
i en faré dolços de mel mentre hi jugue.
Seràs tan de lluny
que podré agafar el teu alé entre les mans
i inventar-me els sabors dels teus besos.

M’agrada veure’t passar perquè sé que mai em veus,
perquè sols així esdevindràs perfecte. Jo et faré perfecte.
Tot allò que voldria que fores, tot allò que jo voldria ser
només és possible si no em mires, si no em saps, si m’ignores.

Així seràs el meu desig dels diumenges a la tarda,
la mà que acarona onades de vent,
el meu núvol dibuixat,
la plàcida son de les nits d’estiu a la fresca,
el caramel que guarde a la butxaca.

Seràs la meua veu, la paraula.
Seràs pluja , seràs la nit.
Seràs la certesa. Seràs l’amor, l’amor secret.

Del poemari inèdit Barcarola.

Blog de l'autor: http://joanvlc.blogspot.com/

Joan F. Bolufer: ‎«L'espai»‎

2010-09-16T17:34:00.000+02:00

JOAN F. BOLUFER

(Cullera, la Ribera Baixa, 1964)

L’espai

De tan lluny com estic, tan a prop et trobe, i et trobe tan lluny que més a prop no puc sentir-te.

De les serralades i els prats estants a les sabanes i selves adormides no hi ha camins sinó passes.

Dels timbals i les flautes a les refinades orquestres només cal un batec d’ales, quan no de cor, que tant s’hi fa escoltar plaent sense cap pentagrama.

Del teu cor al meu , com de gran pot ser la llargària? O la mesura del pes? O la sang que raja? Del teu cor al meu no hi ha mides, ni preu, ni cap hora isarda, només espais infinits, desconegudes galàxies.

Del poemari inèdit Barcarola.

Blog de l'autor: http://joanvlc.blogspot.com/

Francesc Garcia Donet: «Travelling»

2010-09-16T17:11:00.000+02:00

‎

FRANCESC GARCIA DONET

‎(Cullera, la Ribera Baixa, 1962)‎

TRAVELLING

Volia fer castells de llum,‎
suaus, petits, extravagants viatges.‎
De nom en nom abastar invisibles
còsmiques contrades habitades per déus.‎
I de nit mirava els ulls del cel,‎
llunyanes, properes, desitjades estrelles.‎
Volia unir amb fils daurats i nucs de somni‎
cada punt d’argent i el seu miracle.‎
Pirata estel·lar, furtaria les perles,‎
i al fons del llac, jardí o misteri.‎
Volia trencar, enciser, l’harmonia
i amollar els cavalls voladors per la fosca.‎
Volia descobrir un nou desig d’aventura,‎
un vent que em portara als límits del món
imaginable.‎

Poema inèdit inclòs en els recitals de poesia del Col·lectiu Selva Negra (1986)‎.

Francesc Garcia Donet: «Mire»‎

2010-09-16T17:07:00.001+02:00

FRANCESC GARCIA DONET

‎(Cullera, la Ribera Baixa, 1962)‎

MIRE

Un vell barret penjat del silenci.‎
Ha passat el soroll. Finiren els dies de miracles.‎
Desenrotlle pergamins i en vaig esborrant les lletres.‎
No és la sort. Ni el destí. Tampoc les estrelles.‎

Mire. Mire.‎

Espolse tots els matins la capsa dels somnis
i a la nit tornen els fantasmes del deliri.‎
No sent la mort. Ni la vida. ‎
Passe fulls i fulls del llibre de tots els llibres.‎
Un raig de fum. I la misèria.‎
Mire les cares. Mire la llum.‎

Mire. Mire.‎

Poema inèdit inclòs en els recitals de poesia del Col·lectiu Selva Negra (1986)‎

Francesc Garcia Donet: ‎«Evanescent»‎

2010-09-16T16:58:00.004+02:00

FRANCESC GARCIA DONET

‎(Cullera, la Ribera Baixa, 1962)‎

EVANESCENT

Visc en la flama del dia
i en les escales de núvol del cel.‎
Visc darrere de cada porta
i en les llums que foraden la nit.‎
Visc sota el foc que omple la vesprada
i en els tebis reflexos del verd.‎
Visc com la boira entre els arbres, ‎
com les ciutats invisibles al fons del paisatge,‎
com l’emoció d’una gota de pluja als llavis.‎

Jo no visc, somie.‎

Poema inèdit inclòs en els recitals de poesia del Col·lectiu Selva Negra (1986‎).

Recital: Nocturn Imperi (1985).
Veu: Francesc Garcia Donet.
Música: Gustav Mahler (1860-1911). Simfonia núm. 1 en Re M "Tità". Tercer moviment. Deutsche Gramophon. Privilege. Stereo 2535172. Madrid, 1981.

Sergi Gómez i Soler: ‎«II (marxa de correfoc)»‎

2010-09-13T13:32:00.001+02:00

SERGI GÓMEZ I SOLER

‎(Ontinyent, la Vall d’Albaida, 1973)‎

II (MARXA DE CORREFOC)‎

Qui prèdic fa i no fa amb fort coratge
allò que diu i que ara pontifica,‎
i se sap ser caramasser d’oratge,‎
fent per desfer, repassa i modifica
el gran llegat –sedàs d’home i de patge-‎
i s’erigeix i tort solc mirifica
no tindrà sou per son escarcellatge
i romandrà on l’ombra mortifica.‎
On l’aigua cou, on tot migdiable dansa,‎
al cafís orb que no roda amb fortuna,‎
al pa florit, al despit de qui cansa,‎
a l’encongit, cantant la lluna bruna,‎
on el solam del fresc raïm fa pansa.‎
Beguí és faŀlaç, pujat per ombra pruna...‎

De Tempteig de Macipatge, escrit en homenatge als 400 anys de la Confraria de la ‎Soledat d’Ontinyent. Autoeditat en http://www.scribd.com/doc/37122411/Tempteig-de-‎Macipatge, pàg. 6.‎

Sergi Gómez i Soler: ‎«Hola, Solet! Hola, Lluneta!»‎

2010-09-13T13:19:00.001+02:00

SERGI GÓMEZ I SOLER

‎(Ontinyent, la Vall d’Albaida, 1973)‎

HOLA, SOLET! HOLA, LLUNETA!

Hola, Solet! Hola, Lluneta!‎
Que tal, estrelletes del cel?‎
Benvinguts a la Vall d’Albaida,‎
hui fem tots la festa al carrer! ‎

Som els xiquets i les xiquetes
de la Vall més blanca que hi ha.‎
Parlem com parlen les muntanyes,‎
pobles i rius, fonts i bancals.‎
I anem creixent volent la terra,‎
i confiant en el demà.‎

Hola, Solet! Hola, Lluneta!...‎

Per festejar la nostra llengua ‎
fem la Trobada i fuig el fred!‎
L’any deu Alfarrasí ens abraça,‎
al mig la Vall fa de coret!‎
És el poble on la Primavera
la du volant un angelet!‎

Hola, Solet! Hola, Lluneta!...‎

Els Pastorets ja omplin la bóta
i els dansadors ben divertits!‎
Sonen els tabals i dolçaines,‎
les nostres bandes van venint.‎
Que revoltegen les campanes!‎
Hui fa gran festa Alfarrasí!‎

Hola, estimada Vall d’Albaida,‎
gràcies per retrobar-te ací.‎
Hui des de la Venta a l’Ermita
esclata en festa Alfarrasí, ‎
que sí!‎

Cançó de la Trobada d’Escoles en Valencià 2010 - Alfarrasí (la Vall d’Albaida)‎
Amb música de Loreto Belda. ‎
‎ ‎
Enllaç amb la cançó: http://www.youtube.com/watch?v=GJ1XMPSOJRw

Sergi Gómez i Soler: ‎«Conversa del demà que voldríem»‎

2010-09-13T13:06:00.002+02:00

SERGI GÓMEZ I SOLER

‎(Ontinyent, la Vall d’Albaida, 1973)‎

CONVERSA DEL DEMÀ QUE VOLDRÍEM

‎‎—‎Amor, amor, que gran és la partida‎
i quin gran goig els fruits si benmaduren.‎
Terra ben ferma d’albarís, vinyes que es muden,‎
i un infinit dels solcs que ignora mida.‎

Quan mane el sol, trepollarem les eres.‎
Amor, amor, abraça’m de bestreta,‎
feina que fem serà feina ja feta, ‎
per si ens reté la nit fent oliveres.‎

Tant matinar és doll que enjoia els cors, ‎
mes, pels dos sols, l’esforç no paga pena.‎
Amor, amor, terra d’adob que va sent plena
hem de parar tot somniant heretadors.‎

Ha de pujar nostre treball constant
el dolç plorar de clares criatures.‎
Braços seran per fer, consol, ventures,‎
Amor, amor, per quan anem minvant.‎

‎‎—‎Ben cert serem tu i jo en un sol a penes.‎
L’estima em pot, vaja el bon grat guanyant.‎
Siga l’amor hagut abraç d’infant.‎
Vinguen els fills, i amb ells, gaubances plenes.‎

De ‎«Cants (i encants) de noces»‎, dins El Tendur, revista literària i de les arts de la Vall ‎d’Albaida. Ontinyent. Ajuntament d’Ontinyent 2002, pàg. 65.‎

Enllaç al lied del mateix nom i música de Saül Gómez Soler sobre aquest poema: ‎http://www.goear.com/listen/9a9b618/conversa-del-demà-que-voldríem--saül-gómez-‎soler---sergi-gómez-i-soler

Vicent Penya: ‎«Embarrancada»‎

2010-09-12T10:29:00.000+02:00

VICENT PENYA

(Rafelbunyol, l’Horta Nord, 1961‎)

EMBARRANCADA

S’ha encallat el teu rai en un roquissar d’aigües negres. ‎
Ja ho diuen que les desgràcies no vénen mai soles. ‎
No tan sols has perdut la closca que et cobreix el cos,‎
sinó que a més corres perill que naufrague el miracle
d’aquesta esperança que encara et sosté l’existència. ‎
Com un heroi llegendari et capbusses en la mar
mentre sotsobra la fusta que ja no té remei
i sents com cruixen els ossos de l’esquelet marítim. ‎
Cerques ombres en la nit, efusions en les onades, ‎
i els teus llavis només poden besar la sal i el bull
d’aquesta bromera que t’amara i et cou en l’ànima. ‎
Si arriba la bonança, si mai et convé abraçar-la, ‎
tornaràs a proferir el seu nom des de la riba,‎
proclamaràs el temps perdut, però també el que resta. ‎

‎D’Homèrides, Alzira, Bromera Edicions, p. 45.

Vicent Penya: ‎«No és difícil arribar al lloc on et porten els ulls»‎

2010-09-12T10:18:00.001+02:00

VICENT PENYA

(Rafelbunyol, l’Horta Nord, 1961‎)

No és difícil arribar al lloc on et porten els ulls, ‎
només cal seguir, fet i fet, la ruta del paisatge.‎
Les séquies, els solcs, els camins de l’horta, ‎
la comporta oberta per on raja el corrent d’aigua. ‎
No és difícil, no, contemplar l’univers més pròxim
i preservar-lo del temps en els versos o en la memòria. ‎
L’aljub, els grills, les garroferes. Una figa de pala. ‎

‎De Desig de terra, Barcelona, Edicions 62, pàg. 12.

Josep Ballester: ‎«Vent púrpura (lectura del mite de Patrocle)», III‎

2010-09-10T14:21:00.003+02:00

JOSEP BALLESTER

‎(Alzira, la Ribera Alta, 1961)‎

Escriure’t des d’aquest parany, inevitable,‎
on els camins cerquen l’insomni i la freda nit,‎
i els ulls, no és sinó un enrenou de vidres i metàŀlica solitud,‎
sembla un tatuatge de fosc i tebi alé.‎
Recordes, Aquil·les, els jocs i els plaers,‎
la flaire de bedoll i el romaní, el tossal consagrat a Apol·lo,‎
la cridòria de la canalla pel matí al palau de Tessàlia,‎
ta mare, Tetis, obsequiant-nos amb aquells dos cérvols.‎
I aquella volta, anant de caça, com un gat cerval
em va ferir el cos, i tu, company meu, estimat,‎
em guarires la nafra amb fulles de llorer.‎
Els teus llavis, murmuraren baixet la meua boca
entre vi melat del bru cos del desig.‎

De «Vent púrpura (lectura del mite de Patrocle)», III; dins Tatuatge, Barcelona, ‎Edicions 62, 1989, p. 57.‎

AELC: Josep Ballester

Joan Terol: ‎«Requiem»‎

2010-09-09T19:38:00.002+02:00

JOAN TEROL

‎(Burjassot, l’Horta Nord, 1955)‎

REQUIEM

A ma mare

Era alt el cel quan s’adormí en la mort
I aquell silenci d’anys es va fer nit
I la vida ombra. Requiem aeternam
Dona eis, Domine, et lux perpetua
Luceat eis. Ell plora. Ningú.‎
Quiet palpa els llençols. Finestra. Llàgrima.‎
Desfila el teixit dels noms del passat,‎
I en recull totes les veus que amagava
A dins la mà. Com faré jo. Estranys.‎
Sent de les tardes d’estiu la nuesa,‎
Ruixaven el carrer i esperava...‎
‎«Ma; el gelor, el gelor!» Margarides‎
de flor gran. Blanques. De tanta solitud
I només callar, ara invocació.‎
Aprèn que va ser planta que creixia
Sempre poruga, núvol d’esparreguera,‎
I que torna a ser l’alè del fang
Que accepta l’absència com a destí
D’un amor que és el fil dels comiats,‎
Perquè el temps comença i s’acaba en tu,‎
I s’acaba en mi sense recordar-te.‎

‎«Els dos a poqueta nit esperant‎
Que de l’ermita isquera la baixà.‎
La Marededéu, claror de setembre».‎
La llum és va podrint: or de mimosa,‎
Dormitori buit, oració sempre.‎
Ave Maria, gratia plena, Dominus tecum...‎
La llum es bada com una magrana
I ens separa l’un de l’altre. Sentir
Que ara som u com abans de ser ell,‎
I que, bessons, compartim el secret.‎

Gel arborat de foc que no respira,‎
Caravana acampada, cor de la nit;‎
Dies i més dies que s’han perdut,‎
Entre flors i cintes desplegades,‎
Descansen, com les mans sobre el meu pit.‎

De Ponts de paraules. Encontre de poetes a Alcoi. Homenatge a Joan Valls i Ovidi ‎Montllor, Alcoi, Amics de Joan Valls, 2008, pàg. 73-74.‎

Sebastià Miralles: «Aires de setembre»

2010-09-08T21:00:00.000+02:00

SEBASTIÀ MIRALLES

(Vinaròs, el Baix Maestrat 1948‎)

AIRES DE SETEMBRE

Assegut sobre la pedra
a l’aigua dels pensaments
dibuixe turbulències i
amb esquerdes de cristall ferisc l’espai.‎

De la humitat que la tardor recull
esvaren suors,‎
glaçons lineals ‎
sobre el rostre aquell
abocat als seus principis.‎

Han fugit totes les veus ‎
i als vidres embafats no hi ha sinó
senyals efímeres de gotes esbaldides.‎

Allí, els meus passos
són dubtes que s’obrin ‎
al cant pausat d’una ària,‎
llum zenital que escurça
de la teua mirada, el temps.‎

Ací les meues parpelles,‎
allà, la singular nit.‎

D'Instant varat, Valencia, Editorial de la UPV, 2004, pàg. 66‎.

www.sebastiamiralles.com

www.sebastiamiralles.blogspot.com

Sebastià Miralles: Dos poemes S/T

2010-09-08T20:30:00.002+02:00

SEBASTIÀ MIRALLES

(Vinaròs, el Baix Maestrat 1948‎)

S/T
He ordit
amb fils
de la teua veu
el tapís d’una
imatge ideal.‎

D'Instant varat València, Editorial de la UPV, 2004, pàg. 20‎.

S/T
Es complau la memòria
en la foscor més intensa
de dibuixar-te.

‎

D'Instant varat València, Editorial de la UPV, 2004, pàg. 28.

www.sebastiamiralles.com

www.sebastiamiralles.blogspot.com

Mara Alberola: «M'adorm la teua imatge i m'hi confie»

2010-09-08T14:34:00.002+02:00

MARA ALBEROLA

(Sueca, la Ribera Baixa, 1968)

M'adorm la teua imatge i m’hi confie.
Dolçament espere la recança
amarant-me d’absència pressentida.
L’aigua no hi és. La salabror dels dits
convertirà el retorn en solc i crida.‎

Poema inèdit.

Mara Alberola: «Has tornat»

2010-09-08T14:26:00.001+02:00

MARA ALBEROLA

(Sueca, la Ribera Baixa, 1968)

Has tornat
carícia de vent
‎enrabiat
‎arbre xisclant
‎nit de presagis
‎Inici ja finit
‎de l'estrall
‎que s'albirava

Poema inèdit.

Agustí Campos: «Serra de Mariola»

2010-09-08T13:55:00.000+02:00

AGUSTÍ CAMPOS

(Montserrat, la Ribera Alta, 1990)

SERRA DE MARIOLA

I callaran els arbres
i les flors i tota la muntanya
callaran els animals
i callarem nosaltres.

Les flames s'ho emportaran tot
fins i tot la nostra dignitat
i serem tristos,
és una part de nosaltres.

La Serra de Mariola es crema
i cremen els nostres cors
amb l'espurna del desolador paisatge
morim a poc a poc.

Ens apaguem i el foc continua.

Poema inèdit.

Poesia de trinxera

Ovidi Montllor: «Autoretrat»

2010-09-08T12:41:00.000+02:00

OVIDI MONTLLOR

(Alcoi 1942-Barcelona 1995)

Viquipèdia: Ovidi Montllor

Manel Alonso i Català: «Cançó de bressol»

2010-09-08T12:26:00.002+02:00

Lletra: Manel Alonso i Català
Veu: Vicent Penya

De Racó de poesia: Brosquil Edicions.

Raimon Ribera: «Palestina»

2010-09-06T23:42:00.001+02:00

RAIMON RIBERA AÑÓ

(L'Alcúdia, la Ribera Alta, 1993)

PALESTINA

Allà on els murs tapen el sol,‎
on les bales maten gent,‎
on l'exèrcit nega el poble,‎
on els infants volen ser lliures,‎
on els vaixells mai no arriben,‎
on els ciutadans no tenen drets,‎
on els pares són deportats,‎
on els xiquets perden les mares,‎
on «pau» perd tot significat,‎
on la lluita és constant,‎
i les morts s'han fet habituals.‎
On la gent és Palestina.‎

Poema inèdit.

Raimon Ribera: «L'Estellés em va enganyar»

2010-09-06T23:37:00.001+02:00

RAIMON RIBERA AÑÓ

(L'Alcúdia, la Ribera Alta, 1993)

L'Estellés em va enganyar,‎
em va dir que l'amor,‎
era una pena i un consol, ‎
i jo, malauradament,‎
ho vaig creure en veure't.‎

Ell deia que era un desembre
plujós i abril florit,‎
jo el veig com una tempesta
continuada, sense treva,‎
esperant una cruïlla de mirades.‎

Potser jo sóc un impacient,‎
però ja m'he cansat d'esperar.‎
Potser aquest serà l'últim,‎
l'últim poema que t'escriuré,‎
de l'únic poeta que t'ha escrit.‎

Poema inèdit.

Blog de Raimon Ribera

Miquel Herrero: «Ha mort l’hivern i em desperte»

2010-09-06T23:16:00.001+02:00

MIQUEL HERRERO

(Gandia, la Safor, 1984)

Ha mort l’hivern i em desperte;
com un animal encauat;
com la fulla de l’alfàbega.

Ja ha passat el colp del làudan,
el fred imparcial que du el gebre,
la son que arrossega l’apnea.

Mireu quin deliri de verd,
quin furtiu bes d’escarlata,
quin tacte de seda al capvespre.

No és un mal moment per nàixer,
no és un mal moment per veure
que de nou torne a ser verge,...

i verge, ha eixit a rebre’m l’alè de la teua primavera.

D'Autòmats.

Poema inèdit.

Carles Cano: «Abecedari»

2010-09-06T22:16:00.000+02:00

CARLES CANO PEIRÓ

(València, l'Horta, 1957)

Encetem mes, encetem curs acadèmic, encetem il·lusions, encetem activitats poètiques... anem a fer-ho de la millor manera que coneixem: amb la paraula i els versos. Juguem amb l'alfabet, amb totes les seues lletres, perquè amb ell anirem escrivint i llegint poesia al llarg d'aquest curs.

Benvinguts i benvingudes al món poètic de la paraula, dels sentiments i les emocions, de la ciència i el saber, del compartir... Bon curs a tots i totes i... que la poesia us acompanye!

ABECEDARI

(Carles Cano)

Tinc totes les lletres
i no me’n sobra cap:

A d’amic i d’abraçada
B de bosc, de bruixa
i de bella dorment encantada
C de cançó, de cor i de cos
com una lluna enamorada

D de dit, de dos i de dau
E de elefanta i d’excursió
d’emigrant i d’embarcar
F de “comença la funció!”
de fall, fill, foll, i de full,
de fell no, que no és cap mot.

G de gat, de got i de galió.
J de jove joglar enjogassat.
de jungla, joc i jeroglífic
K de kiwi, kilo i kayak
L de laberint, de lectura
de lluna, lluny i llibertat.

M de muntanya i de mà
i de mèu, marramèu, mèu
que és la veu deL meu gat
N de nit, de nau i de neu
O de oasi, d’ombra i ou
d’oceà i ona acaronant el peu

P de pa que és aliment
i de pi, i de pou i de pau
i també de poma i de peix
de papallona i palau
Q de qui, que i quan
de quasi la cua li cau.

R de riure i de riu-rau
casa de raïm ric i dolç
S de secret i sirena
de serra, de sal i de sol
T de tin! de tren i tresor
de trist, de tabal i de toc.

U d’ungla, d’unió i d‘ull
V de: veig veig…què veus?
un vers verd de viatge
W de Whisky, perquè beus?
No veus, que el cap et dÓna voltes
i si beus més ja no t’hi veus?

X d’empat en la travessa
i de xarrar, xarop i xiprer
arbre esvelt que creix xino-xano
Y grega d’americà yacaré
i Z de zero, zebra i zebú
zodíac, zoo, zulú i acabem!.

Tinc totes les lletres
i no me’n falta cap.

La il·lustració és de Paul Thurlby.

De http://bibliopoemes.blogspot.com/2010/09/de-la-la-z-abecedari-poetic-de-carles.html

Carles Cano

Viquipedia: Carles Cano

Roman Bernad i Negre: «Contra un mai d'ombres»

2010-09-06T19:55:00.000+02:00

ROMAN‎ ‎BERNAD‎ ‎I‎ ‎NEGRE

‎(‎Llucena‎,‎‎ ‎l‎’‎Alcalatén‎,‎‎ ‎‎1‎‎9‎‎7‎‎0‎‎)‎

CONTRA‎ ‎UN‎ ‎MAI‎ ‎D‎’‎OMBRES

A‎ ‎quin‎ ‎sempre‎ ‎angoixat‎ ‎vas‎,‎
de‎ ‎quin‎ ‎fosc‎ ‎indret‎ ‎retornes‎?‎
No‎ ‎ets‎ ‎d‎’‎enlloc‎,‎‎ ‎però‎ ‎al‎ ‎teu‎ ‎pas
l‎’‎ofec‎ ‎i‎ ‎el‎ ‎crit‎ ‎es‎ ‎confonen‎.‎

Quin‎ ‎goig‎!‎‎‎‎ ‎Ets‎ ‎talment‎ ‎el‎ ‎bleix
que‎ ‎ha‎ ‎commogut‎ ‎les‎ ‎llambordes‎,‎
i‎ ‎ets‎ ‎també‎ ‎el‎ ‎dolor‎ ‎que‎ ‎es‎ ‎peix‎:‎
flama‎ ‎d‎’‎uns‎ ‎ulls‎ ‎sense‎ ‎rostre‎.‎

Com‎ ‎llambreig‎ ‎que‎ ‎s‎’‎esvaeix
dins‎ ‎la‎ ‎nit‎,‎‎ ‎véns‎ ‎i‎ ‎em‎ ‎corprens
amb‎ ‎quimeres‎ ‎sense‎ ‎nombre‎…‎

Tot‎ ‎serà‎ ‎res‎!‎‎ ‎Tanmateix‎,‎‎ ‎
vius‎ ‎en‎ ‎mi‎ ‎quan‎ ‎bufa‎ ‎el‎ ‎vent‎,‎
arraulit‎,‎‎ ‎contra‎ ‎un‎ ‎mai‎ ‎d‎’‎ombres‎.‎

Roman Bernad i Negre: «Teló de boca»

2010-09-06T19:46:00.001+02:00

ROMAN‎ ‎BERNAD‎ ‎I‎ ‎NEGRE

‎(‎Llucena‎,‎‎ ‎l‎’‎Alcalatén‎,‎‎ ‎‎1‎‎9‎‎7‎‎0‎‎)‎

TELÓ‎ ‎DE‎ ‎BOCA

Perquè‎ ‎no‎ ‎et‎ ‎donaré‎ ‎totes‎ ‎les‎ ‎repostes‎,‎
si‎ ‎saberes‎ ‎com‎ ‎se‎ ‎m‎’‎encongeix‎ ‎el‎ ‎cor
cada‎ ‎vegada‎ ‎que‎ ‎les‎ ‎finestres‎ ‎estan‎ ‎obertes
de‎ ‎bat‎ ‎a‎ ‎bat‎,‎‎ ‎i‎ ‎les‎ ‎ambulàncies‎ ‎corren‎ ‎
cap‎ ‎a‎ ‎les‎ ‎cambres‎ ‎fosques‎…‎‎ ‎Heus‎ ‎ací‎ ‎la‎ ‎ferida‎,‎
l‎’‎artefacte‎ ‎de‎ ‎la‎ ‎tendresa‎ ‎quan‎ ‎s‎’‎estimba‎.‎

Perquè‎ ‎encara‎ ‎no‎ ‎he‎ ‎aprés‎ ‎prou‎ ‎bé‎ ‎a‎ ‎repartir
el‎ ‎pa‎ ‎i‎ ‎els‎ ‎mots‎ ‎que‎ ‎m‎’‎alimenten‎.‎
Perquè‎,‎‎ ‎tot‎ ‎i‎ ‎deixant‎ ‎perdre‎ ‎això‎ ‎que‎ ‎hom‎ ‎diu‎ ‎felicitat‎,‎
‎-‎ah‎,‎‎ ‎quin‎ ‎excés‎!‎‎,‎‎ ‎diria‎ ‎millor‎ ‎un‎ ‎poquet‎ ‎de‎ ‎bon‎ ‎oratge‎-‎‎,‎
al‎ ‎capdavall‎ ‎encara‎ ‎somie‎ ‎content
amb‎ ‎el‎ ‎got‎ ‎de‎ ‎vi‎ ‎posat‎ ‎a‎ ‎taula‎,‎‎ ‎
fent‎ ‎provatures‎,‎‎ ‎mirant‎ ‎d‎’‎aconseguir‎-‎la‎ ‎de‎ ‎bell‎ ‎nou‎.‎
Aquella‎ ‎carn‎ ‎arran‎ ‎dels‎ ‎dits‎…‎‎,‎‎ ‎desitjada‎ ‎i‎ ‎desitjant‎.‎

Perquè‎,‎‎ ‎potser‎ ‎no‎ ‎he‎ ‎aprés‎ ‎del‎ ‎dolor
del‎ ‎meu‎ ‎cor‎,‎‎ ‎que‎ ‎se‎’‎m‎ ‎va‎ ‎esquinçar‎ ‎en‎ ‎mil‎ ‎bocins‎ ‎de‎ ‎buidor‎.‎
Perquè‎ ‎em‎ ‎resta‎ ‎la‎ ‎llum‎ ‎de‎ ‎les‎ ‎sepultures‎,‎‎ ‎eixa‎ ‎llum‎ ‎que‎ ‎nafra‎,‎
i‎ ‎l‎’‎instant‎ ‎en‎ ‎què‎,‎‎ ‎fremint‎,‎‎ ‎aboque‎ ‎al‎ ‎blanc‎ ‎del‎ ‎paper‎,‎
com‎ ‎qui‎ ‎llença‎ ‎un‎ ‎residu‎ ‎a‎ ‎les‎ ‎escombraries‎,‎
ja‎ ‎consumit‎,‎‎ ‎aquest‎ ‎breu‎ ‎sanglot‎ ‎de‎ ‎paraules‎.‎‎ ‎

Perquè‎,‎‎ ‎mentre‎ ‎l‎’‎enigma‎ ‎de‎ ‎l‎’‎obra‎ ‎persistisca‎,‎
no‎ ‎s‎’‎acabaran‎ ‎mai‎ ‎les‎ ‎preguntes‎ ‎que‎ ‎m‎’‎esmussen‎.‎
Ara‎,‎‎ ‎tot‎ ‎flueix‎ ‎amb‎ ‎l‎’‎harmonia‎ ‎secreta‎ ‎dels‎ ‎astres‎,‎
tant‎ ‎s‎’‎hi‎ ‎val‎ ‎si‎ ‎l‎’‎alé‎ ‎s‎’‎esmuny‎ ‎entre‎ ‎els‎ ‎dies
fins‎ ‎deixar‎-‎me‎ ‎les‎ ‎mans‎ ‎eixorques‎…‎
A‎ ‎l‎’‎escenari‎,‎‎ ‎es‎ ‎mantindrà‎ ‎la‎ ‎il‎·‎lusió‎ ‎d‎’‎un‎ ‎mateix‎ ‎espectacle‎:‎
l‎’‎eterna‎ ‎disfunció‎,‎‎ ‎i‎ ‎les‎ ‎veus‎ ‎de‎ ‎les‎ ‎màscares‎ ‎perplexes‎ ‎
emmudiran‎ ‎entre‎ ‎bambolines‎,‎‎ ‎quan‎ ‎caiga‎ ‎el‎ ‎teló‎ ‎a‎ ‎l‎’‎entreacte‎.

Salvador Jàfer: «El camell i la lluna»

2010-09-05T18:14:00.000+02:00

SALVADOR JÀFER

(El Ràfol de Salem, la Vall d'Albaida, 1954)

Salvador Jàfer: Obra visual

Vicent Andrés Estellés: «Les illes»

2010-09-05T15:08:00.000+02:00

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

(Burjassot, 1924, l'Horta Nord / València, l'Horta, 1993)

LES ILLES

(Vicent Andrés Estellés - Maria del Mar Bonet)

Teuladins de la plaça de Santa Eulari
adéu, adéu, adéu
me'n vaig i no sé quan podré tornar a l'illa.

He estimat molt una illa
ella volia ser lliure i no es volia casar
alegre i graciosa com una palmera.

El moribund us prega encara amb un fil de veu
parleu-me de les illes
és de debò que Eivissa s'ha casat?

Totes les illes de la mar
s'agafen de la mà i canten i ballen
ara que ets lliure, oh! Cuba.

Illes de cap al tard...
com un enyoro llimes i taronges
volaven les parres.

Menorca la bella
damunt Maó la lluna
i el sol dorm a Ciutadella.

Anit vaig somiar
que em naixia una illa
uns homes la trossejaven
ai! Dragonera petita.

Raimon: «Com un puny»

2010-09-05T14:19:00.000+02:00

RAIMON

(Xàtiva, la Costera, 1940)

COM UN PUNY

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.

(1973)

Eva Dénia: «Versadors per al cant d'estil valencià»

2010-09-05T13:56:00.002+02:00

VERSADORS PER AL CANT D'ESTIL VALENCIÀ

Em permet de tornar a fer pública aquesta convocatòria enviada per la cantant i professora Eva Dénia l'any 2008.

******

A tots els poetes valencians de naixement, adopció o vocació:

L’objectiu d’aquest projecte és crear un repertori de versades amb l’aportació de tots els poetes que hi vulguen participar, a fi de contribuir a la recuperació de la nostra música tradicional, concretament de l’anomenat “cant d’estil”, el qual representa, en paraules del crític musical Josep Vicent Frechina, “el cim estètic del patrimoni sonor valencià”.

El cant d’estil ha viscut una popularitat irregular al llarg del segle XX, però ara sembla que està recuperant prestigi social i es pot dir que travessa un moment molt interessant. Estan sorgint noves generacions de cantadors que aspiren a formar part de les programacions musicals, fins i tot dels festivals internacionals, així com músics de sòlida formació disposats a renovar i enriquir el seu llenguatge.

El cant d’estil necessita, tanmateix, una renovació total pel que fa als textos literaris. La decadència que ha patit la nostra cultura es veu reflectida també en les lletres que han fet servir els cantadors. És per això que el treball dels poetes es fa imprescindible si volem que la nostra música continue viva i ocupe el lloc que li correspon entre les grans músiques del segle XXI.

Tot seguit us explique els detalls del projecte. Disculpeu-me si les explicacions que done us resulten en algun moment massa òbvies, però he preferit pecar per excés que per defecte.

* * * * *

Fa uns anys vaig començar a interessar-me per la música tradicional valenciana, especialment pel denominat “cant d’estil”, una música emparentada en els seus orígens amb el flamenc però que, a diferència d’aquest, no ha evolucionat com hauria calgut i s’ha quedat en un estadi, diríem, folklòric.

El cant d’estil són les albaes, l’U, l’U i dos, l’U i dotze i les riberenques. Si bé les albaes són prou conegudes, de la resta dels estils poca gent n’ha sentit parlar. Per desgràcia, els intel·lectuals valencians no han prestat mai atenció a aquesta música tan singular i tan específicament valenciana, que malgrat tot s’ha conservat i que en aquests moments fins i tot viu un renaixement, gràcies a la voluntat d’alguns músics i cantadors per recuperar-la i dignificar-la.

El cant d’estil és una música improvisada. Amb l’excepció de les albaes, que es canten a capella amb una introducció de tabalet i dolçaina, la resta d’estils es canten amb l’acompanyament d’una rondalla. Es tracta d’un cant melismàtic, vocalment molt exigent i que obliga a una especialització important dels seus intèrprets.

Al costat del cantaor hi ha un versaor, que li va dictant a cau d’orella els versos que improvisa sobre la marxa, d’acord amb les necessitats del moment. Actualment hi ha molt pocs versadors, si exceptuem els que es dediquen a cantar la bellesa de les falleres o la bondat de la mare de Déu, que són els que més abunden. Per tant, no sempre els cantadors tenen a l’abast un versador que els dicte els versos. A més, els contextos en què s’interpreta el cant d’estil estan canviant. Continua cantant-se en el carrer, el seu medi natural, però ha començat a envair els teatres, les sales de concerts, els cafés i els estudis de gravació.

Per tot això els cantadors necessiten disposar d’un repertori de versaes que es puguen interpretar en aquests nous contextos. Si escoltem les gravacions que existeixen d’interpretacions de cant d’estil i comparem els seus textos amb els del flamenc, ens adonarem de fins a quin punt aquest gènere està necessitat de la implicació dels nostres poetes.

Com que la intenció que em mou és crear un fons de versades que puguen fer servir els cantadors en les gravacions i els concerts, és a dir, en situacions molt diferents a les que fins ara han estat habituals, caldrà buscar temes més universals i atemporals i, sobretot, caldrà injectar en els versos una miqueta més de poesia. (Estic pensant en la quantitat de versades que ens podria haver regalat Vicent Andrés Estellés si algú li n’haguera donat la idea).

Les estrofes que s’utilitzen en el cant d’estil són les anomenades cançons d’a cinc. Es tracta d’estrofes de cinc versos heptasíl·labs que rimen de la següent manera:

7a
7b
7a
7b
7a

Tot i que es pot emprar la rima assonant, és convenient que almenys els versos tercer i cinqué rimen en consonant, ja que en la majoria d’estils es repeteix el quart vers i, per tant, la distància entre el tercer i el cinqué és major i la rima podria diluir-se si és massa feble.

Es poden combinar els versos masculins amb els femenins (molt millor), o bé poden ser tots masculins o tots femenins.

Cada versada ha de ser autònoma, ha d’expressar una idea completa. En cinc versos hem de contar una història en un valencià popular, dialectal, però correcte, evitant tant els cultismes com els vulgarismes.

A continuació us copiaré una versada que he escrit i tot seguit la criticaré:

Quan en sa casa m’espera
No hi ha res que m’entretinga
Pense en el seu cos de seda
I el meu pas ja no vacil·la
Quan enfile la drecera

Aquesta versada presenta alguns problemes:

1) Tots els versos són femenins (millor combinar-los amb els masculins, encara que no és imprescindible).
2) Tots els versos acaben amb el fonema /a/. Això té un inconvenient. L’última vocal de vers és la que rep tot el virtuosisme del cantador. Si aquest pot variar la vocal final, el seu cant es coloreja molt més.
3) “Seda” (v3) i “drecera” (v5) rimen de manera massa dèbil. Com que el vers 4 es repeteix en la majoria dels estils, cal aproximar més els versos 3 i 5. Ací caldria rimar en consonant.
4) La paraula “drecera” és massa culta. És fonamental que s’entenga tot el que el cantador diu. Al meu parer aquest és el pitjor defecte que té aquesta versada.

Malgrat tot, aquesta versada es podria cantar. En definitiva els versos estan ben mesurats i ben rimats i expressen una idea completa.

Perquè us feu una idea de com podrien sonar les vostres versades podeu visitar els següents links:

http://www.myspace.com/carlesdenia Ací podreu escoltar un U i dos interpretat pel cantador Carles Dénia. Es tracta de la maqueta d’una de les cançons del disc que es gravarà el pròxim estiu i en el qual espere col·laborar.

http://es.youtube.com/watch?v=YjHULkaZ4iI Ací podeu veure i escoltar el mestre Josep Aparicio “Apa” cantant una riberenca, al carrer, acompanyat per una rondalla i una secció de vents a l’estil tradicional. També podeu veure en acció el versador Josemi Sánchez.

http://es.youtube.com/watch?v=F8ChtzusCO0 Teresa Segarra canta un U i dos en una actuació a Info TV amb el grup La Beniterrània (del qual també forma part Josep Aparicio “Apa”).

Espere que us animeu a escriure versos. Crec que la nostra música es mereix l’atenció dels nostres poetes.

Eva Dénia

Cançó popular d'infants: «Rogle, rogle, sant Miquel»

2010-09-05T13:44:00.001+02:00

ANÒNIM

(El Ràfol de Salem, la Vall d'Albaida)

CANÇÓ DE ROGLE

Rogle, rogle, sant Miquel.
Tots els àngels van al cel
carregats en un baül.
Que es gire, que es gire
(nom del jugador) de cul.

Al final acaben tots els participants del rogle girats de cul en cercle i amb les mans enllaçades en posició encreuada.

Recollida per Salvador Jàfer, el Ràfol de Salem (la Vall d'Albaida).

Cançó popular: «La lluna, la pruna»

2010-09-05T12:43:00.006+02:00

Eugeni S. Reig: Sobre la cançó popular «La lluna, la pruna»

Títol i començament d’una cançó popular. La lletra més coneguda és la següent:

La lluna, la pruna,

vestida de dol,

son pare la crida,

sa mare no vol.

¿Quin significat té aquesta cançó? Hi ha una interpretació freudiana que explica que “la lluna, la pruna” és una xiqueta, que son pare la crida perquè vol mantenir relacions sexuals amb ella i que sa mare el que no vol és que el pare mantinga aquestes relacions incestuoses amb la filla. És una interpretació que considera que aquestes cançonetes populars són reminiscències d'una tradició oral antiquíssima, que es pot remuntar fins al neolític, moment en el qual comença a establir-se el tabú de l'incest que sempre s’ha considerat causa de degeneració de l’espècie humana. Aquesta explicació freudiana la trobe complexa, entravessada, rebuscada i estranya. Crec, francament, que aquesta no és l’explicació, encara que té lògica.

L’explicació verdadera podem trobar-la en boca d’alguns vells camperols mallorquins que encara, quan canten la cançó, diuen “la lluna, la bruna”. Sense cap mena de dubte, la versió original era aquesta. La paraula bru s’aplica al color que és fosc, obscur, negrós. Evidentment, la lluna, la bruna és la lluna fosca, la que no es veu, és a dir, la lluna nova anomenada astronòmicament noviluni. És la fase de la lluna en la qual els raigs del sol il·luminen la cara oposada a la que es veu des de la Terra i, per tant, la lluna no es veu, està fosca. ¿Què vol dir son pare la crida, sa mare no vol? ¿Qui són el pare i la mare de la lluna? Metafòricament, el pare és el Sol i la mare la Terra. Son pare, el Sol, la crida, és a dir vol il·luminar la cara visible de la lluna, vol que entre en la fase de lluna creixent i que, a poc a poc, avance cap a la fase de lluna plena en la qual, el pare Sol, la dominarà totalment. I sa mare, la Terra, no vol que això passe, vol continuar projectant la seua ombra sobre la cara visible de la lluna, que aquesta continue fosca i que no es veja. Considere que aquesta és l’explicació i que, per consegüent, la versió correcta de la cançó és:

La lluna, la bruna,

vestida de dol,

son pare la crida,

sa mare no vol.

Cançoneta que, originàriament, es cantaria quan hi havia lluna nova.

Altres versions són: «La lluna, la pruna, / vestida de dol, / sa mare li crida / i son pare no ho vol», «La lluna, la pruna, / i el sol mariner, / son pare la crida, / sa mare també», «La lluna, la pruna, / vestida de dol, / sa mare li pega, / son pare no vol» i moltes més. Fins i tot he arribat a sentir: «La una, la pruna...».

Considere que els valencians faríem molt ben fet si ens esforçàrem a recuperar l’ús, tant en la llengua culta com en la parla quotidiana, del nostre vocable ancestral bru i, a poc a poc, deixàrem d’usar la paraula castellana moreno. Sobre la variant moré m’estime més no fer cap comentari.

Maria del Carme Girau: «Bon amic»

2010-09-05T12:32:00.003+02:00

MARIA DEL CARME GIRAU

(València, l'Horta, 1940)

BON AMIC

Bon amic, bon amic,
busque la meua alegria.
Dis-me si l'has vista tu
en el camí de la vida.

Si algú la troba o la veu,
sabrà en mirar-la que és meua.
La vaig perdre no sé on,
i mai no he tornat a veure-la.

Bon amic, bon amic,
busque la meua alegria.
Dis-me si l'has vista tu
en el camí de la vida.

És com jo d'alta i d'ampla
i té el meu mateix parar.
Només a mi m'està bé.
Ningú més la pot usar.

Bon amic, bon amic,
busque la meua alegria.
Dis-me si l'has vista tu
en el camí de la vida.

Amic, si un dia la trobes,
si et plau, envia-me-la,
que per a viure en el món
jo la necessite tant!

Bon amic, bon amic...

Viquipèdia: Maria del Carme Girau

Raimon: «Lector de poesia»

2010-09-05T12:16:00.002+02:00

RAIMON (RAMON PELEGERO SANCHIS)

(Xàtiva, la Costera, 1940)

LECTOR DE POESIA

A Joan Fuster,
perquè li agradava aquesta cançó

Ja no hi ha núvols en pantalons
ni l'abril és el mes més cruel.
I si dorms no veuràs res de res.
Sílvia no ha tingut mai records
i els amants sempre són diferents.

Oblides que oblides cada dia.
Cada dia oblides que oblides.

No es veu el turista de crepuscles.
De la pàtria ningú no es cansa.
I els infants no travessen carrers
amb voluntat de fugir de casa.
Qui vol viure ara en els pronoms?

Oblides que oblides cada dia.
Cada dia oblides que oblides.

Si t'iŀlumines d'immens no et veuen.
Són mesquins alguns i algunes coses.
Ara el món mostra menys pietat.
Plou a ciutat, no plora el meu cor.
Llibertat, on escriuré el teu nom?

Oblides que oblides cada dia.
Cada dia oblides que oblides.

De Raimon, Integral. 121 cançons, Auvidis, 1993: CD1. Orígens i dedicatòries, pista 27.

AELC: Raimon Pelegero
Viquipèdia: Raimon

Vicent Andrés Estellés: «Coral romput»

2010-09-04T22:01:00.001+02:00

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

(Burjassot, 1924, l'Horta Nord / València, l'Horta, 1993)

AELC: Vicent Andrés Estellés

Joan Navarro: "Ingràvida t'alces, curvatura de l'ombra"

2010-09-04T15:17:00.003+02:00

JOAN NAVARRO

(Oliva, la Safor, 1951)

Ingràvida t'alces, curvatura de l'ombra, sobre la terra crua, caixa temporal de les abelles. Exili i llum. Refracció mecànica de l'eixutesa. L'aspra llera. Sota els peus la resseca serp i la blancor dels còdols. Fràgil, t'encens i t'apagues, i puges amunt fins que l'ala s'interromp i el cel s'esfondra i arriba la quietud.

De A deslloc, València: Editorial Denes, 2010, p. 82. II Premi Carles Salvador.

Salvador Jàfer: "Nostàlgia ferida"

2010-09-04T14:56:00.004+02:00

SALVADOR JÀFER

(El Ràfol de Salem, la Vall d'Albaida, 1954)

NOSTÀLGIA FERIDA

La llum cansada de l'autumne dolç
s'emporta els dies vells entre la pols.
Quina ferida!

La llum somorta de l'autumne fresc
s'emporta els dies vells entre els seus béns.
Ai, la ferida!

El temps daurat ha esculpit la nostàlgia.
Les roses besen el perfil de l'aigua.
Bella ferida!

Amic llunyà de la terra dels oms,
escriu-me prest el lament dels coloms.
Quina nostàlgia!

No sents el vent que se m'endú rabent
el teu record segellat pel ponent?
Ai, la nostàlgia!

La llum que ve de la terra dels oms
s'emporta els dies clars entre la pols.
Blanca nostàlgia!

Aquesta va ser la meua col·laboració a l'Encontre de Poetes d'Alcoi, el diumenge 16 de març de 2008, en el recital de la Glorieta. És un poema inèdit, de fa molts anys, que vaig recuperar per a l'ocasió escorcollant entre els textos diversos i incontrolats que guarde en algunes llibretes on escric, de tant en tant, per no oblidar l'artesania de l'escriptura manual. S'ha publicat en el llibret col·lectiu Ponts de paraules. Encontre de Poetes a Alcoi. Homenatge a Joan Valls i Ovidi Montllor, Amic de Joan Valls, 2008, p. 44. Per a fer contrast amb la primavera és un poema de rerevera (autumne, tardor).

Salvador Jàfer: "Versos d'anit a mitja nit"

2010-09-04T01:28:00.006+02:00

SALVADOR JÀFER

(El Ràfol de Salem, la Vall d'Albaida, 1954)

VERSOS D'ANIT A MITJA NIT

Un temps
passat
entorn
del vent
ponent
absent
de mi
i de tot.‎

Esquerp
pausat
ixent
rabent
estrany
dolent
enlloc
del món.‎

I el joc
i el foc
m'han dut
ací
cercant
conhort
un port
perdut
en es-‎
trany lloc.‎

I veig
la nit
com un
desert
obert
ofert
complert
reblert
de mi
i de tots.‎

València, 4 de setembre de 2010. Poema inèdit.

Salvador Jàfer: "Esclat i desconhort"

2010-09-04T01:12:00.002+02:00

SALVADOR JÀFER

(El Ràfol de Salem, la Vall d'Albaida, 1954)

ESCLAT I DESCONHORT

Aquest planeta avança cap a la desolació. Mentrestant,‎
el meu cor s'encongeix i busca un recer en els colors del dia:
un esclat de blancs i blaus i verds que m'asserenen l'oratge.‎

El desconhort només fa niu en el cors dels homes. Mentrestant
una duna s'acompleix en un desert, una platja desapareix davant l'onada,‎
un jardí es torna inhòspit i una mà en cerca una altra i s'exilia.‎

Poema inèdit.

Joan Elies Adell: "La taula parada"

2010-09-02T23:29:00.001+02:00

JOAN ELIES ADELL PITARCH

(Vinaròs, el Baix Maestrat, 1968)

LA TAULA PARADA

ARA paro taula, com cada nit, ‎
posant les coses al lloc on s’espera ‎
que han d’estar. Els coberts i els tovallons,‎
els vasos i els plats. L’ampolla de vi
i una mica d’aigua. Paro taula també ‎
per a tu, ja ho saps. Com cada nit. ‎
I deixo l’espai necessari ‎
per als nostres cossos cansats.‎
Mengem i mirem la televisió ‎
asseguts al sofà. Ens posem al dia, ‎
del món i de nosaltres. Poques vegades diem ‎
la veritat estricta. No mentim tampoc. ‎
Adaptem tot allò que ha succeït ‎
a una versió reduïda de la realitat, ‎
sense posar res en perill.‎
Tot sabent que la vida es resisteix ‎
a ser penetrada per la pròpia vida.‎

De La degradació natural dels objectes. Barcelona, Proa, 2004, pàg. 53. ‎

Joan Elies Adell: "Arran de terra"

2010-09-02T23:16:00.001+02:00

JOAN ELIES ADELL PITARCH

(Vinaròs, el Baix Maestrat, 1968)

ARRAN DE TERRA

SAPS perfectament que tot tendeix a gastar-se.‎
Les sabates, per exemple, si les observes
quan em descalço, perden fàcilment la simetria.‎
El meu és un caminar de peus espatllats
que fa que les soles es consumesquen ‎
d’un costat, molt de pressa, descompensadament.‎
Necessiten un recanvi, cada cert temps,‎
equilibrar amb goma renovada l’amenaça ‎
en què m’he convertit cada cop que camino.‎
Vaig contagiant, a cada gambada, la malaltia ‎
dels meus peus, per pur contacte físic, ‎
involuntàriament. Quan vaig al sabater ‎
em sento culpable, paralitzat de vergonya, ‎
a la defensiva, perquè sé que les coses també ‎
tenen anatomia. Sembla, però, que alguna cosa ‎
de mi es perd, amb cada arranjament. ‎
Com si hagués estat capaç de desenvolupar ‎
una altra classe de pell sensible, a la planta ‎
dels peus. No debades, la realitat ‎
ha estat sempre arran de terra, a la superfície.‎

De La degradació natural dels objectes. Barcelona, Proa, 2004, p. 29. ‎

Luisa Pérez i Llin: "Ariane"

2010-09-02T17:52:00.000+02:00

LUISA PÉREZ I LLIN

(Cocentaina, el Comtat, 1955)

ARIANE

Sang de sang,
carn de carn,
cèl·lula a cèl·lula
et vas formant.

De mare a mare,
de filla a filla,
de mare a filla,
de filla a mare.

Generació rere generació
i en aquesta ocasió
et toca a tu, Ariane!

Volguda i esperada,
estimada, desitjada,
una nova vida,
unes noves mans
que aprenen a acariciar
aquesta altra vida
que es comença a emmustigar.

Sigues feliç,
brilla amb llum pròpia
perquè de lluny
jo puga seguir
la teua trajectòria.

Poema inèdit.

Mari Carmen Sáez: "Tinc una illa d'esquena al món"

2010-09-02T14:12:00.001+02:00

MARI CARMEN SÁEZ

(Millars, la Canal de Navarrés, 1958)

Tinc una illa d’esquena al món

on m’arrupisc pell i aigua,

dits, braços, el cos encadenat

a l’arbre que desitge i em cobreix.

Sal d’una mar per beure,

degoteig de llum que em llaura

cada minúscul bocí del que sóc

i em du a frec del meu cel.

Els ulls fregant el camí per on

la meua sang transita,

frisant-me al primer tracte.

Ja som foguera de la matinada.

D’Illa retrobada, premi de poesia Josep Maria Ribelles 2009, Benicarló, Onada Edicions, 2010, p. 30.

Pep Alfonso: «Pits»

2010-09-01T23:01:00.003+02:00

PEP ALFONSO

(Ontinyent, la Vall d'Albaida, 1969)

PITS

Juguem a les paraules
deixem caure el Sentiment
sobre la flor de la pell amuntonada.
Com als sediments de la vergonya
d’aquesta societat col·lectiva
que soterrà amb el pas del temps
la icona de la fecunditat, Gaia,
la Deessa Mare morena i exuberant.
Ara les busquem per fer història
als estrats profunds de la memòria,
imaginem el passat per a atrapar el futur
i exposar-lo a les vitrines dels museus.
Mentre ignorem la maternitat dels mots
s’esborren les petjades dels avantpassats
com les lliçons a la pissarra escolar.

Ens cal una habitació deserta,
verge i tendra de mots a les parets
per palpar els pits a la paraula
i gaudir del desig per escrit
seguts, en silenci, en una cadira de boga.
No hi ha plaer més gran que la quotidianitat
buscant entre línies la llet que alimenta
la maternitat perduda dels versos eterns,
aquells que parlaven la llengua dels ocells.

D'Envers, publicat a www.joescric.com, 2007.

Pep Alfonso: "El sexe perdut"

2010-09-01T22:50:00.007+02:00

PEP ALFONSO

(Ontinyent, la Vall d'Albaida, 1969)

El sexe perdut, manuscrit
al marge dels llibres de text.
Rentat amb la goma
foradada d’esborrar oblits.

Perillós i pueril
amb abstinència escolar,
tant divertit i militant
com la primera experiència.

Fer l'amor sense afiliar-se,
encara que de paraula. Quin orgull!
Quina estima sense mesura,
traumatitzant i per escrit.

Gravat a la pell de per vida
entre altres condicions, per educació.
Un desig convertit al cristianisme
com una tradició acostumada.

D'Exercici d'autoestima, publicat l'any 2006 a www.joescric.com

Mercè Lloret: "Anaïd.Cat"

2010-09-01T21:13:00.002+02:00

MERCÈ LLORET LLOPIS

(Alcoi, l'Alcoià, 1953)

ANAÏD.CAT

L’únic record que guarde teu, és
aquesta samarreta carabassa.
Al bell mig vaig fer estampar
uns gratacels, blaus com cels,
amb terrats plens d’antenes de televisió,
argentats com estels.
Vaig comprar-me-la
l’últim dia d’aquella setmana
en què ens vam trobar per primera i única vegada.
L’espill em mostra els revolts del viatge.
No va ser una casualitat,
fèiem el mateix camí
que vam mamprendre amb les cames al cul.
Se’ns feia tard,
havien canviat el punt de trobada de les conferències,
i nosaltres no ens en vam assabentar
fins al darrer moment,
quan ens vam presentar
al lloc convingut.
Vam travessar carrers amples i
plens, a vessar de cotxes,
a banda i banda, edificis,
talment com un bosc atapeït.
Les voreres ataquinades de gent
amb bosses d’El Corte Inglés, Zara...
que nosaltres vam obviar,
finalment, ens van endinsar en els carrerons de Ciutat Vella,
estrets, sinuosos, ombrívols,
la humitat es clavava al moll de l’os.
Només pensàvem en arribar d’hora,
i no perdre’s la presentació inicial.
Pel camí, tot i les presses,
vam tenir temps de fer-nos les presentacions pertinents
i mirar-nos detingudament.
De seguida vaig ensumar la teua aurèola fresca.
Els cabells desmuntats, despentinats,
s’arreplegaven al clatell amb un passador.
El rostre despert i sincer
retornava amb complicitat uns ulls vius,
mentre dibuixaven uns llavis carnosos,
marcats, sensuals que mostraven un pírcing a sota del llavi inferior
que de tant en tant tocaves.
Una samarreta cenyida,
insinuava la suavitat d’uns pits poc voluminosos, però atractius,
uns pantalons de tall baix accentuaven els malucs
que deixaven al descobert el melic.
La motxilla a l’esquena a tall de buirac
era l’equipatge únic
d’aquell viatge improvisat.
El blau s’esvania i una estrella primerenca
es deixava veure per un retall entre la boscúria.
Per cert!vam arribar a temps.
La resta de dies vam compartir conversa
i somriures i somnis.

D’això no em queda res.
Només la samarreta amb edificis i antenes i
carrers amples i carrers estrets
que l’espill insidiós i punyent,
ulls meus d’un temps que s’escola,
fa seu per mostrar-me’l.

Del poemari inèdit Instants en ambre. Dietari 2005-2006.

Mercè Lloret: "L'esguard indiscret"

2010-09-01T20:56:00.005+02:00

MERCÈ LLORET LLOPIS
(Alcoi, l'Alcoià, 1953)

L’ESGUARD INDISCRET

L’arbre neix amb fulles, l’àngel amb ales...
Bressoleig. Instruments òptics.

Gemma Gorga

a M.J.E.

Secretament i silenciosament
m’he enamorat de les teues paraules.
Secretament i silenciosament
he sojornat en els teus versos.
Secretament i silenciosament
he resseguit els teus passos fins avui
que ens hem trobat, cara a cara, sense saber-ho.
He escoltat el teu nom. Et cridaven.
No t’he dit res. T’he sotjat, vigilant,
amb ulls amorosits.
Al teu rostre,
instants detinguts, s’hi emmirallen.
I per ells, envans blancs, exposició de paraules,
galeria de versos.
Temple on estatjar-se.
L’enamorament s’ha acrescut de saber-te plena.

Poema inèdit. Estiu, juliol de 2005 / Tardor, octubre de 2005.

Joan-Carles Ortega: "Sonet sintètic"

2010-08-31T19:51:00.001+02:00

JOAN-CARLES ORTEGA I BERENGUER
(Callosa d’En Sarrià, la Marina Baixa, 1970)

SONET SINTÈTIC, FORMULAT AMB VERSOS PARCIALS I DESUNITS /
ON DISSABTES I DIUMENGES ESDEVENEN CALIDOSCOPIS AMANITS

Quin paradís perdut de Lipton: sàlvies i espígol!
Quina devoció més sana a les carreteres secundàries!
Quines mates de ruda, quines estalactites lluminàries!
Quin oblit fonamental rere el jorn per no dir-ho!

Quins moviments d'orquestra després de les àries!
Quina multitud bocabadada enmig els dies grisos!
Quin encant anhelat després de telefonades vàries!
Quin petó amagat al somriure dels mots indecisos!

Quin Vent que pren el lloc a les solituds gregàries!
Quina elevació on esdevenim brot d'alés precisos!
Quina concatenació de melodies subtils i centenàries!
Quin Bancal del Present, on creixen agrets i narcisos!

Quin retorn als orígens per la ruta d'arrels proletàries!
Quin paradís retrobat de Milton: cims i valls, indivisos!

De Rizoma. Llibre de les Evanescències, IV Premi de Literatura en Valencià “9 d’Octubre” de l’Ajuntament de la Nucia, Il·lustracions interiors de Toni Ferri (www.toniferri.com), Coordinació editorial: Manel Alonso, Disseny de la col·lecció: Manuel Bellver, Maquetació: Magalí Urcaray, Correcció lingüística: Agustí Peiró, València: Brosquil Edicions (www.brosquiledicions.com) (Col·lecció de Poesia, núm. 66), 2008. Amb el patrocini de l’Obra Social “La Caixa”. ISBN: 978-84-9795-452-5.

Josep Ramon Gregori: "La primavera, als tarongers del Joaquim, curulls de tarongina de Potries"

2010-08-31T19:22:00.004+02:00

JOSEP RAMON GREGORI MUÑOZ

(Potries, la Safor, 1970)

La primavera, als tarongers del Joaquim, curulls de tarongina de Potries

Et veig - Joaquim meu- jugant amb la mare entre les seues branques

amb els cabells embullats de petites floretes que guarneixen -encara més- la teua boniquesa blanca, immensa, infinita.

Les seues branques -no sé si ho saps- són els teus avantpassats que et donen la mà i malden per fer-te una besada ara que ja no són entre les llenques dels camps, mentre tu espolses les fulles a tort i a dret com si els parlares.

El seu perfum et comunica una llarga i antiga nissaga que ve del sud i brosta també pel nord.

Ets l'aigua i l'adob de terres fèrtils que han bastit el teu nom amb el tremp de les seues branques i el color dels seus dolços fruits que et donen força per créixer ara per la Terrassa del fum, lluny de la mare natura.

Terrassa, 11 de maig 2010

De Quadern de la nova esperança, inèdit

Josep Ramon Gregori: "Anell"

2010-08-31T19:19:00.001+02:00

JOSEP RAMON GREGORI MUÑOZ

(Potries, la Safor, 1970)

Anell

Un petit anell

enllaçarà els teus petits dits

amb una abraçada

que ve de molt lluny.

Guarniment delicat i blanc

com la roba de la teva feina a l'hospital.

Petit present

que m'engalza a tu,

com la branca al llessamí

d'on neixen nous fruits.

Segell sincer

que obre el pany

als petits infants

arrecerats al teus pit.

Cercle daurat d'amor

com un immens sol ixent

al capvespre.

De Quadern de la nova esperança, inèdit

Josep Ramon Gregori: "Quina bellesa se'm presenta"

2010-08-31T19:14:00.001+02:00

JOSEP RAMON GREGORI MUÑOZ

(Potries, la Safor, 1970)

Terrassa: 8/7/2005

Quina bellesa se’m presenta quan amaneixes al meu davant! Quina delicadesa embolcalla les nostres mans quan s’uneixen sense esma, al carrer, quan parlem de tot plegat durant hores i més hores. El món seria una estora intel·ligent i molsosa on jeure plàcidament per esperar el començ d’un nou dia amb el segell d’un frec als teus llavis bonics; porta de la felicitat entremaliada d’un infant amb la brillantor pregona als ulls.

La ploma llisca sobre el paper a lleure, feliç, ufana i gelosa per no perdre cap mena de detall de les teves mans quan em treus una petita busca de l’ull. Em desvetlles d’un somni fosc i rovellat i em duus de pressa amb l’ombra fosca dels teus ulls, des del fons d’una aigua blava i cristal·lina.

L’espelma esmola i perfila encara el teu cos bonic i mengívol com el roig rogenc de les cireres als teus llavis andalusins que llisquen al capvespre. Però no puc abastar l’enginy de descriure l’elegància continguda d’una coloma al balcó de casa i com s’aboca majestuosa entre les begònies vermelles, la menta i l’espígol.

Aquest vespre hem compartit taula mentre la canalla corre i llisca per la gespa del jardí. A casa, els nostres cossos brosten nous fruits d’agost.

De Quadern de la nova esperança, inèdit

Vicent Alonso: "Quantes vegades, fanal encès"

2010-08-31T19:04:00.000+02:00

VICENT ALONSO

(Godella, l'Horta, 1948)

XII

Quantes vegades, fanal encès,

hem perfilat

la claredat senzilla de la llum

que ens descobreix el misteri!

Mai no he parlat amb tu d'allò més íntim:

de quan la neu escampa un vel blanquíssim

damunt de gests i somnis.

Tinc l'esperança estranya

de retrobar-te enllà de déus i cendres.

Mai no he parlat amb tu d'allò més íntim!

D'Albes d'enlloc, Barcelona, Edicions 62, 1985, pàgs. 34 i 42.

Vicent Alonso, escriptor

Vicent Ferri: "Torna qualsevol divendres"

2010-08-31T18:45:00.000+02:00

VICENT FERRI

(Sueca, la Ribera Baixa, 1954)

Torna qualsevol divendres

Has estat tota la vesprada cantant-me,‎
i t’ho agraeixo moltíssim.‎

‎... Ja sé que t’has mort, però no dubtes‎
que anirem els dos plegats a les comunions,‎
i a tots aquells llocs on no podíem ni volíem
asseure’ns. Perquè tu bé que ho saps:‎
les dones del meu carrer porten espases als davantals.‎
Beurem cervesa i ginebra barata i continuarem
donant-nos mútues lliçons d’estima,‎
com abans, en qualsevol raconet.‎

Del recull Dilluns encenem llums (primeries dels 70, inèdit).

Vicent Ferri: "Espill"

2010-08-31T18:42:00.000+02:00

VICENT FERRI

(Sueca, la Ribera Baixa, 1954)

Espill

M’he trobat de sobte
ficant-me una sabata.‎
Trist, tristíssim, desenganyat,‎
he fet una carassa.‎
No sé com tinc goig d’eixir de casa.‎

Del recull Dilluns encenem llums (primeries dels 70, inèdit).

Maria Fullana: "Queer"

2010-08-31T18:38:00.000+02:00

MARIA FULLANA

(València, l'Horta, 1958)

QUEER

Sóc un políedre de mil rajos

qui era una gemma informe
qui era una argila que vàreu conformar
qui era un cos que es grapejava per entendre’s

Ara sóc un políedre de mil rajos disparats

qui errarà per la terra per trobar d’altres rajos
qui errarà ja sabent-se una estrella als ossos d’altres cossos
qui errarà mil vegades i ho tornarà a intentar

Em reconec als ulls políedrics dels germans.‎

‎(07-10)‎

Begonya Mezquita: "Amb els mots"

2010-08-31T18:18:00.001+02:00

BEGONYA MEZQUITA

(Sagunt, el Camp de Morvedre, 1968)

AMB ELS MOTS

Excava el cos amb els mots
per dir-ne les raons.
Traça una línia que baixa
per cada drecera de pell.
Respira amb avidesa
i s'estalvia explicacions
quan viatja, amb un cert sentit,
d'aquesta a l'altra riba.

(inèdit)

Begonya Mezquita: "Crepuscles"

2010-08-31T13:52:00.003+02:00

BEGONYA MEZQUITA

(Sagunt, el Camp de Morvedre, 1968)

CREPUSCLES

He de tornar als llocs d'abans,
barques vora mar, crepuscles,
criatura absent, de tacte escassa.
He de fer com la paraula silenci.
Llavors, temerosa que no siga prou,
evocaré els molls
i els comiats, recomptaré
una a una
les síl·labes d'aquest naufragi.

D'Una illa, Carcaixent, Ed. 96 ("Col·lecció Razef", núm.12), 2007, pàg. 31.

Gent del Desert / Sergi Torró: "Good Morning València!"

2010-08-31T12:35:00.008+02:00

GENT DEL DESERT.- GOOD MORNING VALÈNCIA!

(del disc Celebració de la tempesta, 2010)

Jesús Barranco: música, guitarra, banjo, baix, bombo, sàmpler
Sergi Torró: text
MCVulcano: veu
Miquel Barranco: música, guitarra elèctrica, e-bow
Miquel Payà: bouzuki
Camil Gonzàlez: mandolina
Esteve Ribera: melòdica, acordió, mòbil
Jesús Monleón “Polelo”: tabalet
Xavi Torró: caixó, plats
JJ Doc: premescla

TEXT de SERGI TORRÓ

(del llibre Visions provisionals, pàg. 20-21, ed. Bromera, 2007)

Good morning, València!
Centre comercial El Saler!
Motetes, Ulisses, Floquet de Neu,
Xu-Lin!
Rèptils, ofidis
bífids i amfibis!

Domestiqueu lletjos i estúpids,
ofidis bífids i amfibis
Escura’t les butxaques, ludòman
Tecnologia rasta
Sarcòfags
Cançons de reinserció
Buta-trans
Sindi-prem, multi-fruit
Triturama multimax

Com es buida el cervell
et promets vida eterna,
així com ancestres del present
ens revolten contra l’absència,
contra lluites estèrils
dels dominants

No vull sotmetre’m a l’ordre,
l’ordre que ningú no coneix
però que tots mameu
L’ordre no és ancestral

Us heu oblidat de no respectar l’ordre?
Inserits en l’ordre no us adoneu
que esteu ordenats

No us demane submergir-vos al caos
Us demane només que
ens deixeu, complaents,
en la recerca de la felicitat

http://www.myspace.com/gentdeldesert

Joan Navarro: "Àngelus"

2010-08-31T11:58:00.002+02:00

JOAN NAVARRO

(Oliva, la Safor, 1951)

ÀNGELUS

Del tránsito a la luz

MARÍA VICTORIA ATIENZA

I els cels s’obriren, i les formes dels boscos deixaren de titil·lar, i l’àngel posà als seus llavis el bes que el temps llargament havia covat. El buit deshabità l’obscuritat i es mudà on alenen les pluges píriques, el mercuri de març, el cau de les galàxies, el goig dels núvols al cor del migjorn.

I els cels s’obriren, i l’àngel li mostrà la senda que porta a la casa il·luminada.

De Magrana, València: Brosquil edicions, 2004. pàg. 57.

Vicent Ferri: "Artur ha vingut a sopar"

2010-08-30T23:09:00.002+02:00

VICENT FERRI

(Sueca, la Ribera Baixa, 1954)

Artur ha vingut a sopar

No m’ha agradat mai tindre beguda a casa,‎
però ara és ben diferent, tindré por
altra volta; i no vull lluites.‎
Compraré absenta dolçota,‎
de la que fan a Gandia.‎

Ofegaré al got la por
d’estimar-te més i més.‎

Si véns a casa ens trobaràs als dos,‎
a mi i al petit gai,‎
en cos de camisa i bevent.‎

Els dos igual d’espantats,‎
‎ i tan petits.‎

Del recull Dilluns encenem llums (primeries dels 70, inèdit).

Maria Fullana: "Nut"

2010-08-30T22:26:00.002+02:00

MARIA FULLANA

(València, l'Horta, 1958)

NUT

Dea de la nit,‎
ets tu qui t’empasses el sol cada horabaixa.‎

El cel és el teu úter profund
i, allà al més fons, balla la lluna, ‎
com un petit reflex des de la cova intacta.‎
En la foscor, tots som dins el teu cos golafre,‎
estels sols que malden per tocar-se
i, abans que s’esdevinga,‎
trenques el tel,‎
esclates l’estel en mil aigües,‎
el flux del dia nadó‎
des del teu ventre ansiós‎
ja per menjar-te’l de nou
en el capvespre.‎

‎(08-10)‎

Rosa Roig: "Telegrames"

2010-08-30T21:59:00.000+02:00

ROSA ROIG
‎(Sueca, la Ribera Baixa‎, 1962)

telegrames
‎
‎
‎1. Dolor. Pena. Sofriment. Per a tu i per a sempre. Respira.
‎
‎2. Soroll que gemega. Moviment. Respiracions compartides. Arribem tard.
‎
‎3. Camisa perduda. Mirada canviada. Edats infinites. Me’n vaig.
‎
‎4. Somnis. Blanc i negre. Un final. Sé que no m’esperaràs.
‎
‎5. Un silenci. Una espera. Una emoció. Sense paraules i amb les mirades.
‎
‎6. Esperança. Desolació. Futur. Peus cremats sense descans. Fugida.
‎
‎7. Arribe. Buida. Espera'm i acull el meu dolor. Teua.
‎
‎8. Pietat i indecisió. Només ens salvarem si arribem a temps. Corre.
‎
‎9. Amagada. Silenciosa. La pena ens acompanya. No la veurem més.
‎
‎10. Em moriré. La mort, el descans. La malatia em consumeix. Indignacció. ‎Resignació.
‎
‎11. M'ofegue. Mira'm i recull el que quede de mi. No puc tornar.
‎
‎12. Un fil travessa les meues penes. Arreplega-les. Eixutes encara són bones.
‎
‎13. Felicitat. Femicitat. Facilitat. Ferocitat. Mort. Vida.
‎
‎14. Dona i insegura. Prenyada i abandonada. Vella i estúpida. Mentires i prejudicis.
‎
‎15. Brutícia. Companyia. Maletes carregades. Arribarem i tot s'acabarà.
‎
‎16. Espera'm. Mima'm. Escolta'm. No són ordres. Enten-ho. M'ofegue.
‎
‎17. Trie camises. Colors de dia. Penes de nit. Nueta, vull viure.
‎
‎18. M'esforce. No arribe. Ho intente. Les mirades són de menyspreu. M'ignoren.
‎
‎19. Un crit que t'arribarà. Deixa'l. Passarà. Jo també. I tu.
‎
‎20. Buida. Oberta. Així vull la meua capsa de fusta.‎

http://vidapervida.blogspot.com

Vicent Alonso: "Encara tinc la salabror als llavis"

2010-08-30T21:32:00.002+02:00

VICENT ALONSO

(Godella, l'Horta, 1948)

Encara tinc la salabror als llavis

d'un gust de mar ran de l'onada.

Guarde zelós l'allau de mots

que mai l'oblit no ha pogut vèncer.

La lluna s'aturà als teus ulls

i encara hi és, enamorada.

Tinc els records captius

al visc de la memòria,

i en cada jonc marí

l'ocell enceta un cant de joia.

D'Albes d'enlloc, Barcelona, Edicions 62, 1985, pàgs. 34 i 42.

Vicent Alonso, escriptor

Liuard: "He dit"

2010-08-30T14:53:00.001+02:00

LIUARD

(Gandia, la Safor, 1988)

He dit

He pensat molt en pel·lícules
on els homes hem frustrat l'amor
i les dones l'han perdut per rancor.

He guardat silenci
no he pogut besar-te quan érem sols.

He decidit continuar enganyant-me,
sentir que trobe l'equilibri.

He convertit les tristeses en mossos
als meus llavis.

He ocultat llàgrimes que han banyat
els meus pulmons.

La música provinent d'ànimes bessones
s'ha convertit en el meu batec.

La dansa ha mogut els meus peus
cap a mirades valentes i vividores.

La poesia ha obert el meu cor a la natura
per acostumar-se als impulsos d'aquesta.

I al final m'he cregut els meus propis enganys,
no hi ha ahir ni demà,
sols avui, sense final.

Joan-Carles Ortega i Berenguer: "Amb spleen de trentaner incipientment canós"

2010-08-27T10:46:00.005+02:00

JOAN-CARLES ORTEGA I BERENGUER
(Callosa d’En Sarrià, la Marina Baixa, 1970)

AMB SPLEEN DE TRENTANER INCIPIENTMENT CANÓS

Amb spleen de trentaner incipientment canós,
un dret inalienable a la primera tristesa de plata,
t’acarone els cabells mentre reposes al meu pit,
els temps se’ns en va de les mans i l’ahir
s’allunya sense esmena, mentre passa el tren de la vida,
podem tornar a inventar el goig en cosa de segons,
podem reproduir el plaer només explorant-nos els ulls,
la seda de la teua pell apetitosa i clara torna a refulgir,
en l’incendi de la nostra inclinació a besar-nos afanosament,
salvaguardem la llum de l’estima constant,
el mapa dels camps inabastables de la nostra tendresa
i la rama d’ametller on xiuxiuegen els dos ocells d’aire i foc
amb que es transmuten les nostres respectives ànimes,
el meu esperit —ja et dic— canta melancòlicament,
fins que una abraçada teua fa que m’oblide de tot,
atura tots els rellotges, estimada, atura’ls amb violència
i fem l’amor com si fórem estranys en una estació ferroviària,
clava les teues ungles de metall dins el cotó de la meua carn aspra
i respira profundament mentre et bese els llavis per primera volta,
després entrellaça els teus dits entre els meus
i fugim cap a l’alba d’una pàtria sensual de lluna i mel,
deixa enrere la boira d’una biografia finalitzada
i xafa fort sobre la terra d’aquest amor que t’exalta.

De Nits, Barcelona: Viena Edicions, 2004, Premi Ciutat d'Igualada "Joan Llacuna" de Poesia, pròleg d'Enric Balaguer, epíleg d'Eduard Aguilar, il·lustracions i infografies de Toni Ferri Verger i Toni Ferri Solbes.

Xavier Piris: "Manifest groguenc"

2010-08-26T23:20:00.000+02:00

XAVIER PIRIS

(Cullera, la Ribera Baixa, 1966)

Manifest groguenc: Cant a la lluita

Al jovent del s. XXI

1 – Obriu els ulls davant del confort, la televisió, la internet... Heu d’ésser capaços d’entendre els missatges subliminars de la publicitat per a desxifrar-ne els contravalors que ens apropen més al món animal.

2 – Rebutgeu les drogues. Viviu l’al·lucinació amb naturalitat com una il·luminació voluntària de reflexió. El poder,que gairebé sempre porta bigoti, vol anihilar-vos mentalment afavorint, per això, la felicitat de la ignorància. Caldrà, d’antuvi, meditar i passar tot seguit als fets. Només aquells que lluiten seran recordats.

3 – Sigueu sincers. L’estètica d’avui infon cossos bells, amb o sense tatuatges, piercings, indumentàries oneroses... Tot és permès quan això és una manifestació de la joventut, quan som davant d’una protesta contra la gent gran o el sistema. Tanmateix, desconfieu-ne quan us manipulen creant éssers buits per dins, sense capacitat de cavil·lar.

4 – Cerqueu l’originalitat del vostre ésser, l’essència més íntima que trobareu ben lluny de tot allò sobrevingut. Els mites i les modes són sistematitzadores del confusionisme entre els badocs.

5 – Els joves no entenen la ironia. Així només els deseixits tindran l’autoritat per a obligar la resta de la societat a fer el que ells volen. Heu d’interpretar-ho tot, convençuts, que darrere de qualsevol cosa, pot haver-hi el retret, la burla, i àdhuc la dominació.

6 – Lluiteu per la llibertat. Feu-vos-en dignes tot descobrint que no se us informa de tot el que passa tal com és. Se’ns pixen a sobre i la premsa diu que plou.

7 – Solidaritzeu-vos amb els pobres, car ells no han pogut aprofitar les nostres facilitats. Els tribunals, formats per rics, i no elegits democràticament, s’encarregaran d’oprimir-los i jutjar-los.

8 – Alguns adolescents discriminen els immigrants. La remembrança els revelarà que els seus pares/avantpassats també ho foren

9 – La cultura i l’educació està en mans, majoritàriament, dels qui tenen el poder. Us imagineu com podreu educar els vostres fills sense informar-los bé, posant entrebancs a la llibertat d’expressió?

10 – Crideu amb indignació quan remarqueu que la majoria de la societat menysprea els intel·lectuals progressistes i tingueu el convenciment que aquestes minories són acceptades per alguns “il·lusos”.

11 – Refugieu-vos en l’anticultura. Allà trobareu manifestacions subversives i de rebuig a l’automatisme de la vida quotidiana, fruit de la societat capitalista.

12 – Sigueu novadors. Fa temps que us tallaren el cordó umbilical, i per tant, la protecció/conservació de la vostra mare. Ara és l’hora de despertar i no d’ésser conservadors , perquè qui no té res no s’hi pot conformar .

13 – Lluiteu, no us resigneu. Feu de cada dia una petita revolució. Allibereu-vos de qualsevol repressió i continueu creant la vostra utopia perquè la realitat serà ben amarga.

Text inèdit

Vicent Boscà-Herrero: "Quatre poemes"

2010-08-26T22:49:00.000+02:00

VICENT BOSCÀ-HERRERO

(Llíria, el Camp de Túria, 1966)

A.III

M’he quedat penjat

d’una cella,

d’una finíssima cella teua

i m’he decidit a quedar-m’hi

a viure per sempre

amb l’obsessió de veure

el que tu veus

i prendre part en tot el que tu fas.

B.III

Damunt el marge, cinc caragols es besen

i s’amaguen en la fredor de la pluja:

la teua pell.

per a Carol (deep forest)

B.IV

L’alegria està en l’aigua, en la de les fonts,

o la que es vessa un dia d’estiu per una séquia.

Hi hagué un temps on el sol cremava tant com ara

i les sargantanes no es morien pel verí; un temps

on els aljubs guardaven el seu líquid preciós,

aigua de pluja, freda per la fondària, immaculada i verge,

i ningú s’atrevia a embrutar-la.

Jo voldria haver estat així, aljub fresc per a qui camina.

Punt de conversa. I ho vaig creure. Fins que no hi tornà

mai més a ploure, les aigües es tornaren negres, ningú

no tornà a pintar-me de calç lluent. I amb els anys, amics

fidels, eixos que no et deixen mai, han anat creixent

al tarquim dels meus fangs bestioles negres,

que es mengen unes a d’altres, fent sorolls

que es perden en la meua fondària, disposada a engolir-te.

B.V

Digues fill:

Tu que et menges els rellotges

Quina flaire tenen les hores,

els minuts, o els simples segons?

Tu que tot ho tastes:

Trobes sabor de sorra

en les tellines dels segons?

Són els minuts peixet fregit

que hom es va empassant a mesura

que cau el plat?

I les hores, això m’amoïna més:

sinó com caramels o pudentes com olla xurra,

o estan mortes com els conills de la plaça?

Tranquil fill meu, que després vénen dies,

mesos i anys i d’eixos et puc dir que tenen

el regust de l’all-i-oli que es repeteix.

Per al meu Marc

De De carn i de dubte, Gandia, Arkàngel Produccions 1998, AIII, BIII, BIV, BV.

Josep Ramon Gregori: "Petits batecs d'alegria"

2010-08-26T17:42:00.001+02:00

JOSEP RAMON GREGORI MUÑOZ

(Potries, la Safor, 1970)

15/9/2005

Petits batecs d’alegria

m’acosten a tu

entre passadissos

i lligalls.

Ets l’excusa d’un matí erm d’antiga

i desitjada esperança.

Llençarem el tendre esguard

cap al teu, d'esquitllenques,

amb el suau oreig

del capvespre.

Ens direm adéu

mentre s’adorm

la canalla a l’estiu.

Només et robaré un petit llampec

quan seiem al treball,

a la frontera de la comèdia del desig.

Tornarem al joc d’infants adolescent

amb la bena als ulls,

la ferida al pit.

De Quadern de la nova esperança, inèdit

Josep Porcar: "Cala deserta"

2010-08-25T21:06:00.001+02:00

JOSEP PORCAR

(Castelló de la Plana, la Plana Alta, 1973)

Cala deserta

(La Renegà, Orpesa,

3 de setembre de 2006)

Aquesta platja ha patit una invasió d’estilites

que han posat pels núvols els peus de les peanyes.

Hospitalària, la grava ha amanit taüts per als banyistes

celebrant un tot crepuscular i llord amb un eco celestial

de sagristia que no ha emès cap televisió

i que ha deixat bocabadats els beduïns absolts

que hem pogut sobreviure a l’hecatombe

de deixar-nos dur per les vesprades d’un setembre

expèdit ja a les cristal·lines àncores de la pluja.

D’Els estius, València, Edicions Brosquil, 2008, p. 63.

Josep Porcar: biografia

Enric Monforte: "Descoberta"

2010-08-25T20:50:00.000+02:00

ENRIC MONFORTE

(Catarroja, l’Horta Sud, 1966)

DESCOBERTA

El seu regust,

uns pits nafrats

pel desig de les flors,

una ombra oblidada

als llindars de la nit.

La seua flaire

el vol de l’oronell

a les teulades d’asfalt,

els calzes vessats

sobre despulles d’or.

Els seus acords,

l’ofec de la boira

esvaint-se entre els dits,

la tremor de les pells

clivellades pel dol.

El seu tacte,

no demaneu per ell.

Si acaroneu el temps,

tendrament

us acollirà al cau

del seu regne secret.

------------------------------

De Desert de pells, XXV premi de poesia “25 d’abril” de la Vila de Benissa (2005), Barcelona, Viena, 2005, p. 47.

Josep Bonet: "La bona llet"

2010-08-25T13:49:00.000+02:00

JOSEP BONET

(Almoines, la Safor, 1951)

LA BONA LLET

Al so de “Sant Josep se’n a a la plaça”

Sant Josep se’n va a la plaça,

només té que un dineret

perqué Marieta esmorze

i que faça bona llet.

Sant Josep se’n va a la plaça.

El carrer és massa estret.

Ja l’espitgen, ja entropessen.

Li han furtat el dineret!

Ja s’acosta, ja s’acosta,

ja ha arribat a cal triper.

Si em donàveu la freixura

voreu fer de bon fuster.

Vos faria una troneta

per al vostre infantonet,

que el meu jau en un pesebre

i sa mare té el pit fred.

Si em donàveu mitja lliura

de sang d’eixe corderet,

li faria sang amb ceba

i a vós parament complet.

Ja s’acosta, ja s’acosta,

ja pidola el verduler.

Si em donàveu quatre corfes,

amb això ja podré fer.

Si em donàveu xirivia,

la meitat de mig cardet,

li faria arròs dejuni

perqué faça bona llet.

Vos faria calaixera

d’una soca de cirer.

Si volíeu foc de llenya

també faig de llenyater.

Si vos porte llenya grossa,

si vos porte romaní,

si voleu foc de rialles:

garbonet de petorrí.

Betlemers, doneu-me almoina

perqué faça bona llet,

que després voldreu salvar-vos

pel meu pobre xicotet.

Ací no donem almoines

ni volem llogar fuster.

Pel camí per on venies,

vés-te’n, uix!, poll foraster!

Que barate camisola,

que barate el vell capot,

que barate l’espardenya

perqué mame el Monyicot.

Sant Josep tot ho empenyora

en el mont de pietat.

Li’n donen quatre pessetes

i l’envien despullat.

Una per a xirivia,

una per a comprar nap,

una, botifarra seca,

la que queda, un os pelat.

Ja coïa, ja coïa

una olleta de Nadal.

Ja s’ho menja Marieta

com qui li ho volen furtar.

S’agarrava, s’agarrava,

s’amorrava el Jesuset.

Ja li mama, ja li mama,

que ne raja bona llet.

De Rotgle de Nadal, Almoines, edició de l’autor, 1998, ps. 14-18

Mari Carmen Sáez: "Tresors de paper"

2010-08-25T12:46:00.001+02:00

MARI CARMEN SÁEZ

(Millars, la Canal de Navarrés, 1958)

TRESORS DE PAPER

Òbric finestres i descorde oblits.

Enfile agulles de temps

trepitjant-me la pell.

Somie matinades i enyore crepuscles.

Arreplegue tellines de colors

a la vora dels dies perduts.

Em calle paraules i cride pensaments.

Agrane tresors de paper

mentre un ocell em rosega el cor.

Amuntegue solituds i malbarate pretensions.

Desperte cadells ferits

alenant entre rius de fang.

De Cercant ocells d'aigua, premi de poesia Ciutat de Torrent 2008, Tabarca Llibres, 2009, p. 41.

Pere Císcar: "Nus o llaç"

2010-08-25T12:36:00.000+02:00

PERE CÍSCAR

(Bellreguard, la Safor, 1975)

NUS O LLAÇ

Trobada en el teu nom i en la verema

En l’exili dels pares i de l’illa

S’acosta ja per fi rema que rema

Tot travessant la fosca que emmanilla

I cova el seu amor. Ara el sol crema

Mars suaument o rebeca i es quilla

El cel de llum i d’oriols anem a-

Mants de tu a rebre’t amb port de filla.

Rebeca que véns del llim i ets present

Esperat què saps de tot aquest llim?

Benvingut siga el bleix que compartim

En garjola i benvingut el ponent

Calent que ens juny de terra endins i muda

A tres del joc del tu i jo. Benvinguda.

Múrcia, 18 de juny de 2005

D’Aplec dispers, Carcaixent, Edicions 96, p. 23.

Eduard J. Verger: "El túmul de Catul"

2010-08-25T12:32:00.002+02:00

EDUARD J. VERGER

(Carlet, la Ribera Alta, 1949)

EL TÚMUL DE CATUL

QUE LI FÉU A DESHORA UN IMPACIENT

QUE NO LI VOLGUÉ PERDONAR

ALGUNA FUGISSERA INDIGNITAT

Quid est Catulle? Quid moraris emori?‎

No hi havia a Verona cap animal com tu.

Et mories de por animal de la mort

i d'altres pors i morts. Vas tenir mala sort

en la vida: et miraves allò d'allà dejú,

baixet i lleig com eres, no molt més que el comú

de la gent d'aquest poble. Tu hi trobaves conhort,

però, somiant rotllos i escampant-los a tort

i a dret, en vers i en prosa (no se'ls creia ningú).

Feliç qui mor a temps, sense trencar l'acord

pactat amb si mateix amb el mot oportú.

Fóra dur dir adéu allunyant-se del port,

on el pebre torrat s'adoba amb oli cru,

i arrumbar a ponent, havent perdut el nord.

Mai no hi haurà a Verona cap animal com tu!

1989

De Tres peces apòcrifes o bé de molt dubtosa atribució les quals hom suposa compostes per un obscur poeta valencià identificat com Eduard J. Verger o Vercher segons altres documents, ara per primera vegada recollides y estampades en València per Llorens, impressor. Any 1999.

http://www.escriptors.cat/autors/vergere/