FRANCESC ALMELA I VIVES
(Vinaròs, el Baix Maestrat, 1903 — València, 1967)
LA GÀRGOLA
La gàrgola!... Fa segles
un francmaçó francés
—molt seny i poques regles—
la va deixar com és,
amb una faç humana,
amb cos i apèndix d’animal,
guaitant la urbs llavores jovençana
a cavall de la torre catedral,
voltada de llum clara,
voltada d’aire pur,
a prop de l’ocellada que s’esvara,
quiti de manament, lliure de fur...
I veu arran de terra
l’home que per haver fet un homei
en lluites de la guerra
creu tindre dins del ventre tot un rei;
l’home que per comprar a pes de coure
regines de l’espart o del sabó
sent lloar, com qui sent ritme de ploure,
les gestes d’Apol·ló;
l’home que per la gràcia de fer caure
el pes de sa botiga amb toc dels dits,
es creu amb dret d’atraure
darrere seu les masses i els partits;
l’home que pel nomenament de catedràtic
dóna tostemps lliçó
amb les maneres d’un pollí antipàtic
que volguera emular a Salomó;
l’home que capta almoina amb mà de cera
i amb veu que fa plorar
empès per la fal·lera
de conquerir el vi sens treballar;
l’home que per pintar llenços i llenços
amb una platja, un tros de camp o un riu
o bé amb quatre xumenços,
del Gènesi se’n riu;
l’home que per portar candela o ciri,
amb el cor brut, en una processó,
creu posseir els mèrits del martiri
per al cèlic, suprem escalafó;
l’home que per emprar tan sols l’usura
del deu i mig per cent,
entén, jura i perjura
que els bandolers de pas són mala gent;
l’home gris, prototípic, ordinari,
tot ell vulgaritat,
el component fonamental, primari
de la incommensurable humanitat...
¡Oh, gàrgola que té faç de persona
amb cos i apèndix d’animal,
guaitant la urbs vellarda i carrinclona
a cavall de la torre catedral,
voltada de llum clara,
voltada d’aire pur,
a prop de l’ocellada que s’esvara,
quiti de manament, lliure de fur!...
I veu arran de terra
els hòmens petitons:
el cos, una desferra
i l’esperit, un baf d’oli i cigrons.
És per això que creua una ganyota
son rostre aturmentat.
I és per això mateix que fa amb la pota
un gest de fàstic ple d’obscenitat.
De L’espill a trossos. Primera edició: València: L’Estel, 1928. Segona edició: València: Eliseu Climent, editor, 1982. Pròleg de Joan Fuster, p. 71-73.
Enciclopèdia Catalana: Francesc Almela i Vives
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada