dilluns, 20 de setembre de 2010

Francesc Almela i Vives: «La gàrgola»



FRANCESC ALMELA I VIVES
‎(Vinaròs, el Baix Maestrat, 1903 — València, 1967)‎

LA GÀRGOLA

La gàrgola!... Fa segles
un francmaçó francés
‎—molt seny i poques regles—‎
la va deixar com és,‎
amb una faç humana,‎
amb cos i apèndix d’animal,‎
guaitant la urbs llavores jovençana
a cavall de la torre catedral,‎
voltada de llum clara,‎
voltada d’aire pur,‎
a prop de l’ocellada que s’esvara,‎
quiti de manament, lliure de fur...‎

I veu arran de terra
l’home que per haver fet un homei
en lluites de la guerra
creu tindre dins del ventre tot un rei;‎
l’home que per comprar a pes de coure
regines de l’espart o del sabó
sent lloar, com qui sent ritme de ploure,‎
les gestes d’Apol·ló;‎
l’home que per la gràcia de fer caure
el pes de sa botiga amb toc dels dits,‎
es creu amb dret d’atraure
darrere seu les masses i els partits;‎
l’home que pel nomenament de catedràtic
dóna tostemps lliçó
amb les maneres d’un pollí antipàtic
que volguera emular a Salomó;‎
l’home que capta almoina amb mà de cera
i amb veu que fa plorar
empès per la fal·lera
de conquerir el vi sens treballar;‎
l’home que per pintar llenços i llenços‎
amb una platja, un tros de camp o un riu
o bé amb quatre xumenços,‎
del Gènesi se’n riu;‎
l’home que per portar candela o ciri,‎
amb el cor brut, en una processó,‎
creu posseir els mèrits del martiri
per al cèlic, suprem escalafó;‎
l’home que per emprar tan sols l’usura
del deu i mig per cent,‎
entén, jura i perjura
que els bandolers de pas són mala gent;‎
l’home gris, prototípic, ordinari,‎
tot ell vulgaritat,‎
el component fonamental, primari
de la incommensurable humanitat...‎

‎¡Oh, gàrgola que té faç de persona
amb cos i apèndix d’animal,‎
guaitant la urbs vellarda i carrinclona
a cavall de la torre catedral,‎
voltada de llum clara,‎
voltada d’aire pur,‎
a prop de l’ocellada que s’esvara,‎
quiti de manament, lliure de fur!...‎
I veu arran de terra
els hòmens petitons:‎
el cos, una desferra
i l’esperit, un baf d’oli i cigrons.‎
És per això que creua una ganyota
son rostre aturmentat.‎
I és per això mateix que fa amb la pota
un gest de fàstic ple d’obscenitat.‎

De L’espill a trossos. Primera edició: València: L’Estel, 1928. Segona edició: València: ‎Eliseu Climent, editor, 1982. Pròleg de Joan Fuster, p. 71-73.‎

Enciclopèdia Catalana: Francesc Almela i Vives

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Galer

Galer
Fulles de galer o roure valencià.