FRANCESC ALMELA I VIVES
(Vinaròs, el Baix Maestrat, 1903 — València, 1967)
TARDOR
Quan ve, amb aire de pàmpols, la tardor
devallant des del cim fins a la foia,
esclata al món i a l’esperit la joia,
i es desfà com un núvol la tristor.
L’home somriu mirant amb serenor
la joventut, pretèrita monjoia:
sap que la punxa rau dins de la toia
i que a vora de l’odi va l’amor.
Riu la mar amb l’escuma resalada
que promou i remou la garbinada
amb l’elàstica ajuda dels dofins.
I en les hortes – aurífic el fullatge –
mil magranes es riuen amb coratge,
la boca oberta plena de robins.
De Les taronges amargues, Barcelona: Editorial Barcino, 1955, pàgs. 28-29.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada