Mercè Lloret: "Anaïd.Cat"

MERCÈ LLORET LLOPIS

(Alcoi, l'Alcoià, 1953)

ANAÏD.CAT

L’únic record que guarde teu, és
aquesta samarreta carabassa.
Al bell mig vaig fer estampar
uns gratacels, blaus com cels,
amb terrats plens d’antenes de televisió,
argentats com estels.
Vaig comprar-me-la
l’últim dia d’aquella setmana
en què ens vam trobar per primera i única vegada.
L’espill em mostra els revolts del viatge.
No va ser una casualitat,
fèiem el mateix camí
que vam mamprendre amb les cames al cul.
Se’ns feia tard,
havien canviat el punt de trobada de les conferències,
i nosaltres no ens en vam assabentar
fins al darrer moment,
quan ens vam presentar
al lloc convingut.
Vam travessar carrers amples i
plens, a vessar de cotxes,
a banda i banda, edificis,
talment com un bosc atapeït.
Les voreres ataquinades de gent
amb bosses d’El Corte Inglés, Zara...
que nosaltres vam obviar,
finalment, ens van endinsar en els carrerons de Ciutat Vella,
estrets, sinuosos, ombrívols,
la humitat es clavava al moll de l’os.
Només pensàvem en arribar d’hora,
i no perdre’s la presentació inicial.
Pel camí, tot i les presses,
vam tenir temps de fer-nos les presentacions pertinents
i mirar-nos detingudament.
De seguida vaig ensumar la teua aurèola fresca.
Els cabells desmuntats, despentinats,
s’arreplegaven al clatell amb un passador.
El rostre despert i sincer
retornava amb complicitat uns ulls vius,
mentre dibuixaven uns llavis carnosos,
marcats, sensuals que mostraven un pírcing a sota del llavi inferior
que de tant en tant tocaves.
Una samarreta cenyida,
insinuava la suavitat d’uns pits poc voluminosos, però atractius,
uns pantalons de tall baix accentuaven els malucs
que deixaven al descobert el melic.
La motxilla a l’esquena a tall de buirac
era l’equipatge únic
d’aquell viatge improvisat.
El blau s’esvania i una estrella primerenca
es deixava veure per un retall entre la boscúria.
Per cert!vam arribar a temps.
La resta de dies vam compartir conversa
i somriures i somnis.

D’això no em queda res.
Només la samarreta amb edificis i antenes i
carrers amples i carrers estrets
que l’espill insidiós i punyent,
ulls meus d’un temps que s’escola,
fa seu per mostrar-me’l.

Del poemari inèdit Instants en ambre. Dietari 2005-2006.