PVC094. Àngel Cano: "Les veus del dimoni"

ÀNGEL CANO MATEU

(L'Olleria, la Vall d'Albaida, 1991)

Les veus del dimoni

Ens atrauen intensament,
viuen dels nostres somnis,
de fer-los malson.

Recordes aquella nit,
quan vam deixar de ser Eva i Adam
per ser tu i jo, nosaltres?
Recordes aquells passejos estellesians,
sols, sota el cel de què em volies allunyar
interessadament?
Ara has deixat de ser àngel,
t'has enrogit, t'has infernat.
A cas no portes el trident malèvol?

"Desert d'amics",
que un altre Jordi cantava.
Aïllat, sol, trist i desemparat.
Com tu ho anhelaves.
Te n'has anat somrient,
mostrant-me un ull tancat.
T'has soterrat enèrgicament;
què té el teu nou Sant,
que a mi Déu no m'haja dat?

Però no tinc por, no,
ara ja no.
Puc lluitar contra el teu exèrcit
de lladres sentimentals,
de mercenaris frívols.
Em convertires en no-res,
i així com l'ocell de foc,
he reviscolat, he revifat.
I m'has fet nàixer.

Aprecie cada materialisme
i cada hora que corre
en l'imparable rellotge del temps.
M'has fet aprendre a valorar
les banalitats vitals.
Si plore, és d'alegria.
Si bote, d'il·lusió.
Em respecte i em respecten,
i tu, què tens?

Sé que algun dia t'adonaràs
de la teua metamorfosi,
de la teua conversió
en l'ésser maligne que t'has fet.
O potser no.
Potser seguisques amb les ungles
llargues, negres i afilades.
Amb aquell poder fictici que dius tindre
per moure el món al teu parer.

Però et quedaràs on ja estàs,
al pou, a la superficialitat més amarga.
Mentre jo trobe una criatura més dolcíssima,
un jo que em lleve la son amb besos.
M'abrace sense parar la mà
i em mire amb un afecte julietista.
Que em remoga la panxa i
que em faça somiar despert.
Ella serà ella, però formarem un tot.

I aleshores no creuré en sants,
ni en bíblics fantasmes.
Confiaré en les persones,
en l'amor i en l'altruisme.
I ho faré des del primer moment.
Passaré estones als núvols,
als seus núvols.
I em taparé les orelles quan el vent
porte amb ell les veus del dimoni.