PVC090. Joan F. Bolufer: "Els vents em cridaren"

JOAN F. BOLUFER

(Cullera, la Ribera Baixa, 1964)

ELS VENTS EM CRIDAREN

Els vents em cridaren des de la llunyana terra de l'origen.

Ja sent el fred amigable acaronar-me l'ànima,
el gust de la renaixença en els llavis amargs,
les mans creadores que comencen a dibuixar
nous tatuatges d'amor en l'aire.

Sóc fill de la Tardor,
cavaller enamorat de Venus,
germà de les fulles caigudes.
El sol em donà la força dels sentiments.

Fou l'any seixanta-quatre,
a l'hospital, ma mare plorava
entre les suors del part.
Al carrer ens esperava la Tardor,
al cel, Venus.

Recordes, mare, recordes aquell instant,
quan tots dos deixàrem d'ésser un
i fou el meu origen, i el primer sentiment d'amor?
I la Tardor que s'uní amb nosaltres,
i em donà un destí, i un color,
i unes llàgrimes febles,
fetes d'aire i d'escuma?

Passaren segles, generacions, mirades,
sorolls eterns.

Després, una llarga espera
en un desert que no coneixia,
en una casa que no era la nostra.
(Tan sols recorde l'àvia.)

Ara els vents em criden de nou
i els meus ulls tremolen amb la inseguretat d'aquell dia.

De nou veig aquell infant que tenia por dels passadissos.
I ja no puc plorar llàgrimes de vent suau;
si ara plorava, seria amb la força de l'huracà.

Venus em batejà sota el signe de Libra,
amb l'esperit del Drac
m'ensenyà el plaer de la melangia,
amb colors blaus i ocres
em modulà l'ànima,
així em pintà el verd dels pins als ulls.

Des d'aleshores em contorba la bellesa,
i camine errant per la terra,
errant de cos en cos i no et trobe.

Quan crec que ja ets meua
veig que només ets una abstracció mil·lenària,
esmorteïda en una pell de falsos colors,
irradiant perfums fugaços.

A fora, al carrer, el vespre cau sobre les parpelles,
s'escorre pels llagrimals com el suc d'una magrana,
recorre incansable, s'esmuny pel blau
d'aquesta mar tan nostra.

A l'horitzó, el vespre ha parit el roig de la taronja.

I ja hem perdut tant de l'estimar
que tenim por fins de les paraules antigues.

Els anys t'han deixat
tatuatges en la pell,
però has perdut les claus,
i les portes, mare, les portes
també s'obren a colps,
a colps d'ànima, a colps d'estimar.

Teixint i desteixint he perdut el fil del temps,
i ja s'apropa la Primavera.

En els carrers ha quedat el perfum,
l'amor dels segles,
les llàgrimes de taronja.

I tot perdura en el misteri dels sentiments.

Recital: Nocturn Imperi (1985).
Veu: Joan F. Bolufer.