dimecres, 13 de juliol de 2011

Lluís Roda: "La via del tren separava la ciutat asfaltada"


(València, l’Horta, 1961)


És cert que fores, però a qui li interessa?
És teu només, el record.
Mira-ho bé i tira-ho, a ningú li farà cap falta...
Ni tu mateix te’n recordaves.

D’Elogi de la llibertat (Alzira, Bromera, 2001)

La via del tren separava la ciutat asfaltada. A l’altra banda, no hi havia res. Un descampat, un solar, escombraries. Enderrocs, una séquia, una claveguera. Fang i pols i pedres. Herba i camps esparsos. Entre naus i fusteries i tallers. I bars, alguns de putes. I un enorme pal o bastida elèctrica, enmig de tot allò. Un home havia sigut trobat mort penjat dels cables d’alta tensió. La propietària del bar de putes, i l’única cambrera que recorde, era una dona gran, o m’ho semblava, amb faldilla curta i botes, cabell ros o platí, amb uns pits punxeguts. Literalment, acabats en punta. A les tres de la vesprada, el bar ja era obert. L’obríem nosaltres cada vegada que passàvem, puntualment, en anar a escola. Déiem puta i pegàvem a fugir. Després ens aturàvem per veure si eixia, sempre eixia. I la véiem. A vegades hi havia algú dins. Sempre pensàvem que estava fent-ho. A vegades deixava, o restava, la porta entreoberta. I passàvem a poc a poc, una i altra vegada. Fins que la tancaven. Si anava sol, passava de llarg com si res. Era de vidre opac de colors diversos: roig, blau... Un dia tancaren el bar, i en posaren un altre, amb vidres transparents pintats. Recorde el dia que els pintaven: Bocadillos – Tapas variadas, amb una clòtxina i una gamba dibuixada. No tenia cap interés. Era al costat del carrer de Granada. Uns mesos després asfaltaren el carrer.

D’Elogi de la llibertat (Alzira, Bromera, 2001)

[Podeu escoltar la versió musicada que n’ha fet el grup Gent del desert al disc Molles (2009)]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Galer

Galer
Fulles de galer o roure valencià.