(L’Alfàs del Pi, Marina Baixa, 1938)
L’arrel que
t’habita
Tornes al lleopard que t’allibera
desig i afany
i creus i vius
toques la pluja el blat
l’arrel dels ametlers
veus l’ull foll del crepuscle
el teulader que esquinça
la vella pell de l’alba
i gira el món amb tu
tot nu sota les pedres
Véns dels morts
i tornes a la vida
i rius i cantes
i eres lliure
Deu poemes, dins Gallocrisis, 1 (gener 1978), s.p.
L’alba, potser
Toujours avec l’espoir de rencontrer la mer,
ils voyageaient sans pain, sans batons et sans urnes,
mordant au citron d’or de l’ideal amer.
ils voyageaient sans pain, sans batons et sans urnes,
mordant au citron d’or de l’ideal amer.
Stephane Mallarmé
Nit i dia podríem cavalcar
i ajustar-nos a l’alba amb
els records
que en aquest llarg periple
arrosseguem;
bastir marges i versos, i enfilar-los
a l’entorn de l’enyor d’un
fosc passat,
sempre sense oblidar
fressats camins:
un llarg estol de figures
de terra
dreçades sobre els cossos
abatuts
s’alça com a senyal d’una
fe antiga,
un mar que es reinventa a
l’horabaixa
amb gavines d’escuma als
nostres peus
i l’últim raig de sol sobre l’arena.
Obligats des de sempre a
vanejar,
contemplem antics rius i dibuixem
amb els dits altes
muntanyes de cendra,
arrodonits pujols de molsa
tèbia.
I mosseguem com un tros de
llimona
aquesta terra amarga com la
fel.
La
casa buida, Alzira: Bromera, 2014, p. 63.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada