JOSEP BALLESTER
(Alzira, la Ribera Alta, 1961)
Escriure’t des d’aquest parany, inevitable,
on els camins cerquen l’insomni i la freda nit,
i els ulls, no és sinó un enrenou de vidres i metàŀlica solitud,
sembla un tatuatge de fosc i tebi alé.
Recordes, Aquil·les, els jocs i els plaers,
la flaire de bedoll i el romaní, el tossal consagrat a Apol·lo,
la cridòria de la canalla pel matí al palau de Tessàlia,
ta mare, Tetis, obsequiant-nos amb aquells dos cérvols.
I aquella volta, anant de caça, com un gat cerval
em va ferir el cos, i tu, company meu, estimat,
em guarires la nafra amb fulles de llorer.
Els teus llavis, murmuraren baixet la meua boca
entre vi melat del bru cos del desig.
De «Vent púrpura (lectura del mite de Patrocle)», III; dins Tatuatge, Barcelona, Edicions 62, 1989, p. 57.
