JOAN TEROL
(Burjassot, l’Horta Nord, 1955)
REQUIEM
A ma mare
Era alt el cel quan s’adormí en la mort
I aquell silenci d’anys es va fer nit
I la vida ombra. Requiem aeternam
Dona eis, Domine, et lux perpetua
Luceat eis. Ell plora. Ningú.
Quiet palpa els llençols. Finestra. Llàgrima.
Desfila el teixit dels noms del passat,
I en recull totes les veus que amagava
A dins la mà. Com faré jo. Estranys.
Sent de les tardes d’estiu la nuesa,
Ruixaven el carrer i esperava...
«Ma; el gelor, el gelor!» Margarides
de flor gran. Blanques. De tanta solitud
I només callar, ara invocació.
Aprèn que va ser planta que creixia
Sempre poruga, núvol d’esparreguera,
I que torna a ser l’alè del fang
Que accepta l’absència com a destí
D’un amor que és el fil dels comiats,
Perquè el temps comença i s’acaba en tu,
I s’acaba en mi sense recordar-te.
«Els dos a poqueta nit esperant
Que de l’ermita isquera la baixà.
La Marededéu, claror de setembre».
La llum és va podrint: or de mimosa,
Dormitori buit, oració sempre.
Ave Maria, gratia plena, Dominus tecum...
La llum es bada com una magrana
I ens separa l’un de l’altre. Sentir
Que ara som u com abans de ser ell,
I que, bessons, compartim el secret.
Gel arborat de foc que no respira,
Caravana acampada, cor de la nit;
Dies i més dies que s’han perdut,
Entre flors i cintes desplegades,
Descansen, com les mans sobre el meu pit.
De Ponts de paraules. Encontre de poetes a Alcoi. Homenatge a Joan Valls i Ovidi Montllor, Alcoi, Amics de Joan Valls, 2008, pàg. 73-74.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada