MIQUEL HERRERO
(Gandia, la Safor, 1984)
Ha mort l’hivern i em desperte;
com un animal encauat;
com la fulla de l’alfàbega.
Ja ha passat el colp del làudan,
el fred imparcial que du el gebre,
la son que arrossega l’apnea.
Mireu quin deliri de verd,
quin furtiu bes d’escarlata,
quin tacte de seda al capvespre.
No és un mal moment per nàixer,
no és un mal moment per veure
que de nou torne a ser verge,...
i verge, ha eixit a rebre’m l’alè de la teua primavera.
D'Autòmats.
Poema inèdit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada