JOAN ELIES ADELL PITARCH
(Vinaròs, el Baix Maestrat, 1968)
ARRAN DE TERRA
SAPS perfectament que tot tendeix a gastar-se.
Les sabates, per exemple, si les observes
quan em descalço, perden fàcilment la simetria.
El meu és un caminar de peus espatllats
que fa que les soles es consumesquen
d’un costat, molt de pressa, descompensadament.
Necessiten un recanvi, cada cert temps,
equilibrar amb goma renovada l’amenaça
en què m’he convertit cada cop que camino.
Vaig contagiant, a cada gambada, la malaltia
dels meus peus, per pur contacte físic,
involuntàriament. Quan vaig al sabater
em sento culpable, paralitzat de vergonya,
a la defensiva, perquè sé que les coses també
tenen anatomia. Sembla, però, que alguna cosa
de mi es perd, amb cada arranjament.
Com si hagués estat capaç de desenvolupar
una altra classe de pell sensible, a la planta
dels peus. No debades, la realitat
ha estat sempre arran de terra, a la superfície.
De La degradació natural dels objectes. Barcelona, Proa, 2004, p. 29.
Moltes gràcies Salvador per la publicació del poema i,especialment, haver obert aquest nova finestra per a la poesia valenciana contemporània.
ResponEliminaDe res, Joan Elies; per això estem. I feliç navegació per allà on sigues!
ResponElimina