JOSEP RAMON GREGORI MUÑOZ
(Potries, la Safor, 1970)
Terrassa: 8/7/2005
Quina bellesa se’m presenta quan amaneixes al meu davant! Quina delicadesa embolcalla les nostres mans quan s’uneixen sense esma, al carrer, quan parlem de tot plegat durant hores i més hores. El món seria una estora intel·ligent i molsosa on jeure plàcidament per esperar el començ d’un nou dia amb el segell d’un frec als teus llavis bonics; porta de la felicitat entremaliada d’un infant amb la brillantor pregona als ulls.
La ploma llisca sobre el paper a lleure, feliç, ufana i gelosa per no perdre cap mena de detall de les teves mans quan em treus una petita busca de l’ull. Em desvetlles d’un somni fosc i rovellat i em duus de pressa amb l’ombra fosca dels teus ulls, des del fons d’una aigua blava i cristal·lina.
L’espelma esmola i perfila encara el teu cos bonic i mengívol com el roig rogenc de les cireres als teus llavis andalusins que llisquen al capvespre. Però no puc abastar l’enginy de descriure l’elegància continguda d’una coloma al balcó de casa i com s’aboca majestuosa entre les begònies vermelles, la menta i l’espígol.
Aquest vespre hem compartit taula mentre la canalla corre i llisca per la gespa del jardí. A casa, els nostres cossos brosten nous fruits d’agost.
De Quadern de la nova esperança, inèdit
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada